Cartes dels lectors

La banca guanya
El final dels bancs és, amb la benedicció de les esglésies catòlica i protestant: treure la màxima rendibilitat dinerària a cada ciutadà, empresa o govern mitjançant la concessió de crèdits. El negoci, d'una banda, és en el benefici que generen els interessos del deute i, per una altra, les dificultats del seu pagament per incrementar l'interès del deute fins a nivells estratosfèrics. Per tant, la banca fa negoci de les desgràcies alienes. I els seus agents especulatius s'ocupen de generar aquestes dificultats artificialment per fer el volum del deute tan ampli com sigui possible.
Per què esclata una crisi?: la gran banca vol recollir beneficis, arruïnant tothom per apropiar-se de tot, comprant a baix preu i començar de nou, amb un nou cicle de crèdits per tenir la societat sempre postrada als seus peus.
Una crisi d'ingressos de l'hipotecat serveix perquè el banc no sols es quedi amb totes les mensualitats abonades fins al moment, també amb l'immoble i la diferència de taxació.
Volen que sortim de la crisi amb els consells dels mateixos, que estan interessats a mantenir-la: des dels banquers i accionistes, els governants que inverteixen en borsa fins als inversors de les esglésies riques, que, a més, surten enfortides amb la beneficiència als pobres.
Davant això, sols podem lluitar traient els nostres estalvis del banc, i donant-nos de baixa per escrit d'una església rica que sempre posa per sobre l'amor als diners a l'amor a proïsme. Hi juguin...
Un obrer d'església pobra.
ANTONIO CÀNAVES MARTÍN. Palma.

Vergonyós
Els nostres "amics" socialistes no n'aprenen. Als nostres "amics" socialistas, els importa un rave que al país tinguem gairebé cinc milions d'aturats, que als pensionistes se'ls congelin les pensions, que als funcionaris els rebaixin el sou, que el 22% dels espanyols visquin per sota del llindar de la pobresa, que hi hagi 8 milions de probres al nostre país i un llarguíssim etcètera, mentre la nostra ministra de Ciència i Tecnologia pega una panxada en un dels millors restaurants de Madrid. Que ens agradaria de molt als ciutadans d'aquest país i pagadors d'impostos saber qui paga aquests suculents menjars i la dels seus guardaespatles. El que sí que hem pagat amb els nostres impostos els ciutadans de les Illes Balears són els viatges de tota una plèiade de persones afins al PSIB-PSOE a les fires de Londres i Berlín. Era necessari que a aquests viatges s'apuntassin tants ciutadans afins al partit? Hi ha tantes i tantes preguntes que no tindran mai resposta, però els resultats són allà, no hi ha ni un euro a la caixa. Qui paga les conseqüències de tots aquests malbarataments? Els de sempre: els treballadors, els pensionistes, els funcionaris, els dependents, els joves, etc. Ells, els polítics, des de qualsevol regidor fins al darrer diputat, no s'han rebaixat dels seus suculents sous ni un euro. Per exemple, Pajín continua rebent de l'erari públic tres sous, una com a exsecretària d'Estat per a Iberoamèrica, un altre com a ministra i un més com a senadora per València. Com que estam segurs que a partir del 20-N passaran a l'oposició, per la mala gestió, Pajín continuarà cobrant, ara només dos sous: un com a exministra i un altre com a diputada, ja que va de cap de llista i clar, segur que serà al Congrés de Diputats. Tot això és una autèntica vergonya, sobretot si ve de gent que és en un Partit Socialista Obrer Espanyol. Aques n'és només un exemple, perquè la totpoderosa Fernández de la Vega està també molt ben protegida econòmicament. I n'hi ha molts més... Quin exemple! i molts espanyols passen gana i penúries familiars. Fins quan serem capaços de surportar aquests malbarataments de la classe política?
GERARDO MOYÀ NOGUERA. Palma.

Tot el peix venut?
Aquests del PP no n'aprendran mai. Ja es tornen a acostar unes eleccions generals i, com ha passat altres vegades, totes les enquestes els donen com a clars guanyadors. Però convindria recordar alguns dels ensurts del passat. El 1993, en plena crisi econòmica, tothom donava per guanyador Aznar sobre González, però els socialistes varen saber explotar el vot de la por amb el dòberman i guanyà Felipe. I de l'any 2004, què n'hem de dir? Aznar designà Rajoy com a successor. L'economia anava de meravella. Tot el peix estava venut tres dies abans de les eleccions. Idò no... putupum... 190 morts a Madrid i el Govern que deia que havia estat ETA... I del 2008, què me'n diuen? La campanya electoral es va suspendre abans d'hora perquè assassinaren un militant del PSOE al País Basc...
Amb l'experiència que tenim, res no està fet. Espanya és un estat miraculós, de fets sobrenaturals. Tant el 1993 com el 2004 i el 2008, hi havia Rubalcaba per enmig. Aquesta és la constant d'aquestes eleccions. Per això, dic que el PP guanyarà si no en passa cap de grossa fins a les vuit del vespre del pròxim dia 20. Que ningú no digui blat fins que no estigui lligat i dins el sac.
PAU MIR MARTÍNEZ. Palma.