26/10/11 0:00
TW
0

ETA. Educació enfront d'instrucció.
Quan morí Franco ja feia anys que el seu règim havia acabat. L'educació a què tingué accés la joventut (sí, l'educació, paradoxalment, i no la instrucció), el turisme i l'obertura a Europa que aquest provocà ja s'havien encarregat de fer canviar la mentalitat de la gent. Per això fou relativament fàcil passar a un règim democràtic després de segles de cadenes.

Gaddafi ha caigut per les idees esteses per internet, a part de per tots els seus abussos i extravagàncies. ETA ja fa temps que està acabada. A pesar dels intents dels polítics fanàtics (Aznar, Pons, Arzallus etcètera) i de les escoles de terrorisme i ikastoles, el model de convivència actual ha superat aquestes discusions anacròniques ja fa temps. Només queden 4 bandarres, que posen banderotes per Son Real i que pinten de negre el bou d'Algaida. Els joves bascos no posaran bombes ni s'exposaran a entrar dins la presó per defensar unes idees que ja no es consideren socialment com a heroiques. Alerta, però, perquè potser si que ho faran per unes altres.

Aquestes bones notícies són de les que més motiven les persones a l'hora de continuar fent feina en l'ensenyament de les futures generacions. Perquè cap intolerant trobi sopa per créixer. Perquè cada nin sàpiga decidir per ell mateix i no per allò que li inculquin els altres. Perquè cada nin tingui més recursos per ser més lliure i no més esclau, com ens volen les multinacionals i els seus acòlits desfressats de polítics. Per a la bona educació, en- front de la instrucció que sovint i cada vegada més ens volen vendre.
BERNAT MOREY COLOMAR. Sta. Eugènia.

Donar exemple
Sempre he estat de l'opinió que tots els polítics han de donar exemple, però molt més els del PSOE. Veient la propaganda i defensa que fan els del PSOE de l'ensenyament públic, no puc deixar de sorprendre'm de la seva hipocresia. Resulta que la majoria dels fills de ministres, com per exemple els de Pepiño Blanco, van a un col·legi privat superelitista. Com hi podem creure, quan ells mateixos fan al contrari d'allò que prediquen? Predicar amb l'exemple és el millor exemple, i valgui la redundància, per creure en allò que diuen i fan, però resulta que no és així. Fa unes setmanes, un periodista li preguntà a Pepiño Blanco que si, en passar a l'oposició, renunciaria a un dels dos suculents sous que cobrarà de l'erari públic. I la seva resposta fou "no". Tampoc no faran la senyora Pajín ni cap altre socialista, quan passin a l'oposició, que serà allò més probable.

Molts, molts ciutadanss d'aquest país hem deixat de creure i, per tant, de donar suport, al PSOE per les seves incongruències i per les seves polítiques antiobreres i antidemocràtiques. Un exemple d'aquestes polítiques són la reforma laboral, aprovada per Decret llei; la seva reforma constitucional, sense consulta popular; l'elecció "a dit" del successor de ZP; la congelació de les pensions; la rebaixa de sou als funcionaris; la Llei de dependència, que no s'aplica per falta de pressupost -però sí que hi ha pressuposat per als mòbils que han adquirit tots els diputats del Congrés, com també hi ha pressuposat per a tots els mítings que fa gairebé diàriament el senyor Rubalcaba, per vendre'ns més d'allò mateix-. Em pregunt què els ha passat, als del PSOE, perquè hagin fet aquest canvi tan dràstic en les seves maneres de fer política? La resposta, és sencilla: s'han acomodat molt ràpidament a la bona vida i als dos o tres sous de l'erari públic que cobren -no renuncien a cap, encara que els ho recordis diàriament-. On és la seva consciència de classe? Es va perdre pel camí.
GERARDO MOYÁ NOGUERA. Palma.

Quin luxe de televisió
No deixa de ser curiós com, a mesura que el món -i sobretot aquest país- s'endinsa dins la crisi financera, la televisió ofereix més programes sobre el luxe i les vides opulents d'uns quants personatges que viuen completament al marge del desastre econòmic actual. Així, la majoria de cadenes televisives envien els seus reporters als barris més acomodats de les grans ciutats, amb l'objectiu de refregar-nos per la cara una vida de comoditats i despreocupacions. I fins i tot fan programes, a l'estil de Mujeres ricas, que poden durar diverses temporades. Irònicament, aquesta programació és la que obté millors resultats d'audiència. L'altra opció és fer reportatges sobre els aspectes més sòrdids de la crisi, com ara com sobreviu una família amb una ajuda de 400 euros mensuals, o un desnonament en viu i en directe en un barri de Màlaga. Tant una cosa com l'altra només ens recorden el patiment de tantes persones, i em sembla que són necessaris un major compromís i més sensibilitat per part dels mitjans de comunicació.
JOANA MARIA SANSÓ MASCARÓ. Palma.