TW
0

Futbol i capitalisme
Un exemple atípic, pràcticament sorprenent, en un circ, en el futbol, on tot es compra i es ven a cop de talonari. Per molt estrany que pugui semblar, encara queden mentalitats despertes entre els esportistes -poques per no dir inexistents- que han decidit no continuar dins el grandiós entramat capitalista, moltes vegades fosc i irregular, que envolta l'anomenat esport "rei". El futbol no es distingeix precisament per tenir jugadors compromesos amb lluites socials i la causa de l'anticapitalisme. El darrer exemple potser seria l'exjugador del FC Barcelona Oleguer Presas, actualmente a l'Ajax d'Amsterdam, on continua participant en manifestacions a favor del moviment okupa. Rara avis en un món dominat pel capitalisme més depredador i uns mitjans esportius que tenen el mateix caire dretà i fatxa que els seus germans polítics. Javi Povés s'ha descarregat a gust en contra del capitalisme i ha decidit penjar les botes. Entre altres coses, ha dit que: "El futbol professional és només doblers i corrupció. És capitalisme, i el capitalisme és mort. No vull formar part d'un sistema que es basa que la gent guanyi doblers gràcies a la mort dels altres", ha declarat el defensa, assegurant que "el meu jo interior m'impedeix continuar amb això". És tota una declaració d'admirables principis. I no només és això: les seves opinions han anat mes enllà. En una ocasió, el Club li va regalar un cotxe i l'endemà el va tornar. "Em sentia molt malament tenint dos cotxes, no el necessitava. A més, quan va cobrar la primera nòmina com a jugador de l'Sporting, va anar a les oficines del Club i va demanar que no li pagassin per transferència bancària. "No vull que s'especuli ni un segon amb els meus doblers, no pens emprar un banc". Per si tot això fos poc, el moviment 15-M li sembla insuficient per atacar les arrels dels mals que causa el feixisme capitalista, tant que no comparteix res amb aquest moviment tant de moda ara i que molts veim amb escepticisme. Diu en Javier sense tallar-se un pèl: "És un moviment creat i inventat pels mitjans de comunicació per canalitzar aquest malestar social que hi ha, i perquè aquesta espurna no es torni perillosa i no sigui un maldecap per al sistema, un rentat de cara per al capitalisme, però no un canvi radical, que és el que faria falta". Una altra de les seves perles és la següent: Afirma que no vota perquè "repudia la política i l'actual sistema parlamentari. El problema és que o ets de dretes o ets d'esquerres. Jo no sóc de res, sóc antitot això. No sé quina és la paraula que em defineix, crec que l'anomenan antisistema". També diu per posar-hi una guinda: "En lloc de tant de 15-M i tanta d'hòstia, el que ha que fer és anar als bancs i cremar-los, la sort d'aquesta part del món és la desgràcia de l'altra".
MIQUEL ESTELRICH BESTARD. Cala Rajada.

En la mort d'un poeta
No coneixia gaire Bartomeu Fiol tret de la seva obra poètica -força personal i sense gaires concessions a la galeria- i les seves col·laboracions en premsa. No obstant això, sempre em va semblar una persona de posat noble i compromès, no únicament amb la seva llengua, a la qual defensà de manera ferma i aferrissada, sinó també amb el territori -o el seu país, si voleu-, el progressiu deteriorament del qual denuncià, així mateix, en els seus versos esquerps i poc donats a l'autocomplaença.
Se'ns ha mort, doncs, un poeta en el més ampli sentit de la paraula, la qual cosa, i més en els temps que corren, sempre és una mala notícia. Perquè, no cal dir-ho, ens calen poetes com Bartomeu, persones assossegades i compromeses amb uns valors que com més va més semblen a la baixa en un món que potser va massa de pressa, sense brúixola ni rumb. Per aquest motiu, rellegir Fiol pot ser ara mateix un bon exercici per pensar -amb això, també, era un mestre- i reordenar les nostres prioritats, tot abans que el buc de les nostres escasses certeses s'ensorri definitivament i llavors no resti ja ni temps ni espai per a inútils planys o lamentacions.
Potser aquests versos del seu poemari Camp Rodó defineixen prou bé una actitud davant la vida -i també davant la mort- de la qual podem agafar exemple i aplicar-la de tant en tant a la nostra simple i atrafegada existència:

No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada
MIQUEL ÀNGEL LLADÓ RIBAS. Marratxí.

El tren d'Artà
Comprenc que el PP es queixi perquè no ha trobat ni un duro a caixa. Però em sembla malament que abandonin les obres del tren d'Artà i les deixin a mig fer. Això és tirar els doblers a la mar. Per molt que no els agradi el projecte, es an moralment obligats (qui sap si també jurídicament) a acabar-lo, perquè és la decisió d'un govern legítim elegit pel poble. Les nacions democràtiques no podrien funcionar si quan entra un govern nou tirassin per terra el que ha fet l'anterior. A l'esquerra no li agradaven les autopistes de Matas, però se les va menjar. Ara el tren d'Artà s'ha d'acabar traient els doblers de davall les pedres si fa falta. La gent, independentment de la seva ideologia, no entén cap altra solució. Ja sabem que el Govern del Pacte l'hauria d'haver acabat, però el que importa és el resultat final.
JOAN MARTÍ. Palma.