28/06/11 0:00
TW
0

Cobrar o no cobrar: that is the question
El sentiment del col·lectiu escolar potser és unànime: escèptic davant segons quins rumors, però convençuts de no treballar si no es cobra. Possiblement, el sentiment d'indignació és més per pagar la crisi ara, i més durant la bonança, en què es perd poder adquisitiu any rere any. En 15 anys, hem perdut prop de 800 euros o més cada mes de jornal i ara patim aquests descomptes mentre puja l'IPC. Injustícia consumada. Perdem en suposada bonança i perdem en crisi. Perdem sempre. Si no hi ha doblers, els governants moralment poden fer d'islandesos i expropiar als bancs allò que sigui necessari per pagar. Tan sols es tractaria de recuperar allò que és nostre. Per afegitó, encara observam les queixes de la concertada perquè no se'ls paga allò que els correspondria pel seu personal no docent i un al·lucina... més que res perquè a la pública no en tenim, de personal no docent.

Secretaris, jardiners i bidells en una concertada, mentre que a l'escola pública fa la feina un mestre, cobrant de mestre? No s'entén. Superexemple de gestió. Primer, perquè amb el jornal d'aquest mestre condemnat es podrien pagar dos secretaris. En segon lloc, per què punyetes s'ha de pagar aquest personal a una concertada espavilada amb els doblers de tots. Meravella de país. El que sí que s'entén perfectament és que si no es treballa no es cobra; i si no es cobra, no es treballa... Això sí que sembla senzill.
BERNAT MOREY COLOMAR. Sta. Eugènia.

La importància de les cabres per a l'economia balear
A començament del segle vint, les muntanyes de Mallorca eren molt netes. Gairebé no tenien arbres. Qui ho vulgui discutir, que repassi les fotografies que en pugui trobar. La fam, que el feixisme franquista imposà, les va mantenir encara més netes. Calia aprofitar cada pam de terra per sembrar-hi i sobreviure. Més endavant, cap als seixanta i setanta, amb l'arribada del boom turístic, la deserció de la feina del camp i molt especialment la de muntanya deixà passar el que havia quedat confinat: la natura salvatge, de manera que aquelles marjades d'un pam de terra i un tronc d'olivera començaren a poblar-se de càrritx, argelagues, pins i ullastres de les mateixes oliveres que morien. L'alzinar s'hi va congriar i, quan començaren a minvar els incendis que els darrers carronyaires de les possessions i les pastures provocaren, s'hi va poder establir un paisatge esplèndid de pins i alzines i altres vegetacions associades que li anaven darrere. D'aquesta manera, el turisme quedava saciat del paisatge, el qual ens domina i ens atorga rendiments econòmics molt mals de trobar. Ni Mediterrània enllà.

Però si, com ha passat en molts indrets muntanyencs de la mateixa mar, la desertització s'imposa, llavors el millor argument turístic morirà. La cabra, les cabres que en plena crisi climàtica s'han ensenyorit de les muntanyes d'ençà que el pastor va morir, augmenta la temperatura dels ecosistemes arbrats, en baixa la humitat, devasta la biodiversitat, impedeix la regeneració i el relleu genètic i provoca que un cicle adaptatiu del clima mediterrani es converteixi en un final de camí. Els interessos insignificants, representats per negocis cinegètics i de grans propietats, no es pot imposar a l'interès general. Cal resoldre de manera ràpida i contundent aquesta predicció. Fins i tot amb el PP.
JOAN VICENÇ LILLO I COLOMAR. Alaró.

Democràcia
En ocasió de les manifestacions del 19-J s'ha dit, per part d'alguns mitjans de comunicació (IB3 per exemple), que es proferiren crits contra la democràcia.

Evidentment, no hi ha res d'això, sinó tot el contrari. Allò que, resumint, al meu parer demanaven seria que, en lloc de consultar-nos cada quatre anys si preferim Rajoy o Zapatero -que al final, si fa no fa, aplicaran la mateixa política econòmica-, se'ns demani si volem una reducció del dèficit per mitjà de retallades socials o bé per l'augment dels imposts sobre les grans fortunes i la lluita contra els paradisos fiscals, per exemple. Si volem la reforma laboral o bé la reforma de l'empresa per avançar cap a la cogestió. Si volem estar a les ordres de la Comissió Europea o bé que aquesta i el BCE facin els deures que els imposem, etc., etc.

En suma, si volem una política neoliberal (PP) o bé una política socialdemòcrata (el PSOE, tal com hauria de ser). Com que el PSOE, però, no ha complit la seva funció d'instrument al servei d'uns estrats socials, ha hagut de ser la seva base electoral la que confeccionàs un programa que expressàs les seves posicions i la que exigeix una democràcia directa en les qüestions més importants perquè aquest programa es dugui a terme.
Es pot reformar el PSOE o no hi ha res a fer? Hi ha motius per al pessimisme, però qui ho sap...
HONORAT DOMÈNECH FERRER. Palma.