Cartes dels lectors

No és això companys,
no és això
He sentit dir en algun lloc que l'11 de juny és la festa de la democràcia. Una de tantes. Aquest dia, tots els ajuntaments de l'Estat espanyol trien batle i, per tant, ha arribat l'hora de la veritat després d'uns comicis locals i autonòmics que serviren perquè la ciutadania (ara ja no en diuen poble) emetés la seva voluntat (que tanmateix no serà respectada). Aquests darrers dies també s'han prostituït, perdó, volia dir constituït (prostituïts, ja fa estona que ho estan) els diferents parlaments autonòmics, els de tercera fila, els mateixos que no haurien d'haver existit mai llevat que els interessats ja haguessin previst que tard o d'hora els diferents partits polítics es convertirien en oficines de col·locació, com així ha estat. En qualsevol cas, és un dia gran, perquè a la fi tindrem batles, tant se val com, a través de pactes secrets mals d'engirgolar o traint la voluntat dels mateixos electors que havien confiat una altra vegada que en aquesta ocasió s'imposaria el joc net.

Però no ha estat així. Hem vist com comunistes descafeïnats han decidit fer costat als hereus del feixisme de sempre a canvi d'assolir quotes de poder, segurament en cultura i educació, ja em diràs tu quina gràcia. Com pseudonacionalistes que representen una tendència verda, d'esquerres i no sé quantes coses més, s'han decantat per la via ràpida i el pacte en solitari en saber que pintaven menys que una granera al pati d'una escola. O com els socialistes desbancats per la seva pròpia ineficàcia (és d'ineficaços i suïcides posar al capdavant de la conselleria econòmica un cap quadrat com Manera) ploren per l'ocasió perduda a banda de tenir la santa barra de demanar gestos d'última hora que ells mateixos mai no haurien realitzat. Però n'hi ha més; una altra vegada han comparegut els crucifixos sobre la tarima on han de parlar els parlamentaris (trenta tres anys després d'aprovada la Constitució, es veu que la llei ho consent.

Quines coses); ara es veu que resulta un càstig que els diferents perdedors de la contesa tinguin cadira pròpia al Senat, a Madrid, amb el que això suposa quant a sou i dietes (molt edificadora l'actitud d'Antich o Rodríguez admetent que com que no són el futur marxen a la Cambra Baixa); la decepció de bona part dels guanyadors en saber per boca del seu líder Bauzá (que no Bauçà, ni Bauzà) que queda del tot prohibit beneficiar els amics i familiars en aquesta nova etapa i que qualsevol àpat superior als trenta-cinc euros no pot anar a càrrec de la despesa pública. Vés per on; jo em pensava que gestos així ja estaven regulats per llei. Que ingenu que som.
En qualsevol cas, els imputats i els futurs aspirants a ser-ho han tornat a guanyar la partida sabedors que potser els ficaran a la presó per no respectar un senyal de trànsit conduint beguts, però no pas per ficar mà al calaix de la cosa pública. Ja els va bé que els indignats continuïn cridant i fent l'ase, perquè tanmateix tot els va de cara.

La crisi, allò que en diuen la conjuntura, les lleis contra natura que continua aprovant un govern central en descomposició, les sentències judicials, la mateixa actitud de la majoria de ciutadans (que no poble) que continua donant suport a aquest sistema, ni que sigui amb un seixanta per cent rascat de participació. Mentrestant, cinc milions d'aturats, l'erari públic arrasat per tantes bestretes deshonroses i una mala gestió de tot plegat; els bancs reclamant els endarreriments amb comissions absurdes incloses i totes les qüestions socials engegades a la merda i l'atenció a les necessitats bàsiques posades en dubte en nom d'una recuperació econòmica que, en el millor dels casos, ens tornarà a dur allà on érem perquè la següent relliscada sigui encara més dolorosa.

És cert: els indignats no tenen programa, ni tampoc un mal full de ruta creïble i consistent, com se'n diu ara. O potser passa que en tenen un que cap dels partits suposadament democràtics no és capaç d'assolir com a propi. Però també és ben cert que ja fa molts anys que Lluís Llach ja cantava allò de "No és això, companys, no és això". Fa molts anys i no li férem cas.

Ser políticament correcte o mostrar-se insubornable serveix de ben poca cosa quan es participa de manera activa en unes institucions enfangades de merda fins al capdamunt i que semblen haver estat creades per eternitzar aquest estat de coses. S'ha de començar des del principi. I el principi és canviar la llei electoral i dotar el sistema judicial, renovat i innovador, de pautes de comportament clares i precises per fer front als abusos de tota mena. Canviar des de dintre mateix del sistema sembla impossible. Per tant, ho hem de fer des del carrer. El que jo propòs al proper partit que voti, que segurament no votaré mai, és que no participi d'aquesta comèdia bufa fins que la resta no mostri signes de voler canviar les coses.
MIQUEL VICENS ESCANDELL. Esporles.