TW
1

Los Madriles i la llei
de Costes
El que ens arriba o ens endossen del Gobierno sol ser espectacular. Ens fan provincians, malgrat que Mallorca és molt més cosmopolita que la gran majoria de les províncies natals dels grisos funcionaris ministerials. Exemples, molts: jardins de Raixa, Platja de Palma, etc., etc. Parlin amb els bons tècnics mallorquins que han tractat amb los enviados del Gobierno i els contaran la seva opinió sobre la curtor i la chulería amb què ens solen tractar quan arriben per aquí. Ens tracten com la colònia que realment sempre hem estat per ells. No és estrany, llavors, que Meaurio ens tomi Son Mosson i que el santet de Rodrigo de Santos ens tomi el pont del tren, per no parlar dels desgavell de la Llei de costes. No contents d'enviar un supertècnic que l'únic que fa és controlar les inversions cap als seus amigots i mostrar un desconeixement, per no dir un menyspreu, total al nostre patrimoni, encara fan parts i quarts colonialistes.

Tomen un xibiu pintoresc centenari o una casa colonial de gran valor patrimonial i mantenen l'Àgata piscina de la costa de los Pinos. No fan, no, la volta per la Hidalguía d'Andratx ni per la litoral línia española i delgada de Calvià, però sí que punyen l'Albufereta i l'Estelella. Penós i ben penós. Injust i impresentable. I si penjàssim aquests forasters de bon de veres dels malandrins del bou algaidí, a veure si els aclarim les idees a força de pintura i aiguarràs a aquests toreros? O millor encara: i si recuperam els políticament incorrectes barco de rejilla per a aquests racistes hidalgos?
BERNAT MOREY COLOMAR. Sta Eugènia.

Aclariment d'identitat
Benvolguts senyors: El meu nom és Josep Maria Abadal i Centellas i en el meu àmbit professional de l'hospital Son Espases se'm coneix com a Dr. Abadal. El 28 de maig d'enguany, en una carta adreçada a la Bústia del seu diari i signada per Ligeia, s'esmentaven i criticaven les opinions d'un Dr. Abadal sense més senyes per identificar-lo correctament. Vull que quedi ben clar que l'esmentat Dr. Abadal no som jo. He d'afegir, a més, que, tot i ser aliè a la discussió mantinguda pels esmentats epistolars, em sembla que les meves idees són molt més a prop de les de Ligeia que no pas de les del meu homònim.
JOSEP MARIA ABADAL I CENTELLAS. Galilea.

La neteja dels Mossos d'Esquadra
Estam en una època d'eufemismes, de patètics intents d'ocultar la veritat i de subestimar el poder real dels ciutadans i, en concret, d'aquests milers i milers de ciutadans indignats que han fet dels carrers i places l'escenari d'una protesta digna i exemplar. He sentit fàstic i estupor en presenciar les imatges dels Mossos d'Esquadra "fent neta la plaça de Catalunya, com a bons i ensinistrats empleats de la neteja municipal". El que m'escandalitza a mi i a qualsevol persona sense trets psicòtics és que la seva tasca pulcra i higiènica s'hagi dirigit a pegar patacades indiscriminadament als passius i pacífics manifestants mobilitzats a la plaça de Catalunya, l'única resposta dels quals fou no defensar-se, abaixar el cap i resistir estoicament aquesta agressió policial brutal, desmesurada i injustificada, pròpia d'un estat totalitari, de la dictadura més violenta, però, en cap cas, d'allò que s'entén per democràcia en els manuals escolars. Deu ser que hem malinterpretat la seva tasca de neteja?

És evident, i no s'ha de ser un sociòleg pedant de prestigi o un d'aquests religiosos laics dels quals tant abunden per adonar-se que hi ha una utilització molt canalla del llenguatge: de la dictadura se'n diu democràcia; de la retallada escandalosa de drets socials i de la fallida de l'estat de benestar se'n diu política progressista; els aturats són anomenats ciutadans en estat de pre-ocupació -llevem-li el guionet, que fa riure- i, abans que res, sens dubte, cal retre obediència al sant déu de les xifres i a les estúpides estadístiques: la panacea dels mediocres i les víctimes atabalades de la LOGSE.

Anim tots aquests indignats a resistir, a aguantar a les places tant de temps com faci falta, i ara amb més força i esperança, perquè ells són el més poètic i, alhora, el més ètic i real que conec. No són utòpics. Simplement són vius i volen continuar estant-ho i sentir-s'hi. Quan la utopia és assequible, ja deixa de ser-ho.
EVA NAVARRO. Palma.

Els indignats
Amb més del 40% d'atur juvenil, comprenc perfectament que milers i milers de joves mostrin la seva indignació a tot Espanya. Els he vist a la plaça d'Espanya de Palma expressant el seu malestar. La veritat és que m'han fet tornar jove. Em recorden les manifestacions de París el 1968 i les protestes a les universitats nord-americanes contra la guerra del Vietnam. És bo que els joves protestin quan són joves, tinguin feina o no en tinguin. La meva generació ho sap molt bé. Però també voldria recordar que els que protestaven i es deixaven els cabells llargs i la barba a finals dels anys seixanta, tres lustres després es feren yuppies. Tant als Estats Units com a Europa, l'stablishment dels vuitanta era ple d'antics avalotats dels seixanta. A Espanya, molts s'afiliaren al PSOE i avui són personalitats il·lustres. És el cas de Rubalcaba i de tants altres, que en aquell temps anaven d'anarquistes i ara diuen allò de "quien le echa un pulso al Estado, lo pierde".
Ja sé que els anys m'han fet escèptica, però n'he viscudes tantes que ara per ara res no m'espanta.
MARGALIDA ADROVER. Palma.