14/02/11 0:00
TW
0

Joiera, mestra i dona. Supervivent
Precoç artista contra prejudicis masclistes que la feien incapaç de ser joiera (ofici tradicionalment molt masculí) no sols de boqueta i disseny. Humiliada a 18 anyets per examinadors que la feien massa jove i dona per ser mestra artesana quan ja els feia dues voltes a tots. Gemmòloga i mestra als 20 acabats de complir. Digna hereva de ferma tradició familiar i extraordinària creadora, amaga títols i diplomes perquè pensa que són les seves obres les que parlen per ella. Anys de lluita, ja amb negoci propi , a pesar d'imposts, prejudicis i polítiques sempre contràries i a la fi mestra artesana amb totes les de la llei. I amb tot sempre compromesa, intel·ligent, pacient i bona esposa i mare de família. Quins reconeixements socials tot en si li reporta? Cap. Avantatges en els imposts? Podeu pensar! Per conservadora d'un ofici en perill d'extinció i patrimoni de tots, Hisenda fins i tot la fa de luxe en compte de restauradora. Maternitat? Tanca un negoci i veuràs! Els únics i singulars no tenen substituts.

Atenta a qualsevol guspira de creativitat, està astorada d'allò que es paga a pretesos artistes sols d'imatge. Ella no en diria mai res, de tot plegat, perquè en el fons poc li importa. Humil com és, ni se sent com l'hem descrita. Forta i resistent com la vida l'ha feta, no va amb la seva dignitat queixar-se. Li basta bé la cara de satisfacció del client en veure la feina ben feta i l'orgull de crear una nova joia que per tota persona sensible és art, per molt que bufes suposadament entesos encara diguin que és menor. Som nosaltres els que ho trobam terriblement injust. Per això aquest escrit va per ella. Va per tu, JOIERA! I molts d'anys.
BERNAT MOREY. Santa Eugènia.

Obres faraòniques a preus astronòmics i tot són forats
Sobre el control de la tudadissa pública, se'n pot fer una altra antologia del disbarat, d'això que la realitat deixa en ridícul la ficció. En un departament col·lateral de la Conselleria de Medi Ambient, per canviar un pern a una màquina que s'ha espenyat necessiten unes quantes supervisions dels respectius tècnics, segons la respectiva especialitat, com correspon a una problemàtica complexa i multidisciplinària; resultat: gent que es toca el nas perquè les màquines són al caramull d'espera. Hi ha mestres que per fer fotocòpies han de dur paper de casa seva. Hi ha auxiliars que per comprar una plagueta d'1 euro han de demanar una factura conforme...
I mentrestant... 220 deficiències al Palma Arena... quasi res, diu el diari (dBalears de dia 8). Idò mal damunt mal, i pedra per capçal.

A part d'aquesta catàstrofe, del Palma Arena encara falten 50 milions i ningú no sap-no contesta. Si en sabem alguna cosa, és per investigació judicial. Una bona història per no dormir, però no gaire diferent del "Metrolitre", Son Espases, autopista d'Eivissa i un etcètera insuportable.
No queda temps ni per parlar dels 50 milions presumptament justificats, que en una altra cultura ja serien un escàndol. D'entrada, l'autor del projecte diu que ha fet obres molt semblants, en altres ciutats, que han costat 30 milions i funcionen, cosa que no passa amb la nostra, que no s'ha avalat per al que fou construït (velòdrom, diuen), i només es pot usar per a actes esporàdics i atípics.

Aleshores tenim una obra faraònica, per no dir una dotzena, d'uns 30 milions, però amb un sobrecost que mai no s'explicarà del 300% (en espera d'un balanç decent feim números rodons). Tant és així que pràcticament ningú no s'ha pogut plantejar el que havia d'haver estat el plantejament inicial: quina demanda social hi havia, a priori, per envestir una obra com aquesta? Tota la resta de sectors esportius i culturals ja anaven sobrats per destinar 30 milions a un velòdrom? De tot això, en teníem necessitat?
Probablement la mateixa necessitat de fer una òpera enmig de la mar (que ja estava saturada de iots), la peixera més cara del món a la Colònia de Sant Jordi, o acabar de tancar la façana marítima amb una barrera monumental.
En altres països, quan es fa un gastòrum d'aquest tipus, almenys s'aprofita per fer una obra emblemàtica, amb intenció que sigui un referent arquitectònic de la ciutat que l'ha parit. No és el cas. Com que tanmateix no escalivam, el Palma Arena és lleig. Molt lleig. Una caixa.
PERE LLOFRIU. Palma.