TW
0

Astorament
Com a pare d'infants en edat escolar, el dia abans de la vaga em vaig preocupar d'intentar aclarir, en el centre on estudien, si es podia avançar res sobre els possibles conflictes del transport escolar. Molt amablement m'informaren que, segons les seves notícies, una de les empreses que hi feia el transport (i que, per sort, m'afectava directament) havia anunciat que no faria vaga i que, de les altres, no es podia donar res per segur, però que hi havia bones esperances.

Satisfet amb la informació, vaig trobar que convenia confirmar-la en la pàgina web de la Conselleria d'Educació, per si hi havia algun detall més que fos important de tenir en compte.
Heus ací què hi vaig trobar i què no hi vaig trobar.
No hi havia cap referència a la vaga, ni línies de transport -assegurades o suprimides-, ni instruccions als centres fetes públiques per a la informació general de primera mà ni un telèfon o un correu electrònic on denunciar incidències. És possible que no ho sapiguessin, a la Conselleria, que el dia 29 hi havia vaga general; això, o bé consideraven que aquesta minúcia no els afectava gaire, ves a saber.

El que sí que hi havia era: una foto del conseller Llinàs somrient i feliç com un gínjol; una foto del conseller Llinàs amb la ministra de Cultura d'Espanya; una foto del conseller Llinàs amb Maria del Mar Bonet i, per no allargar-me massa, altres fotos del conseller Llinàs perpètuament somrient. No m'hagués resultat gens estrany trobar-hi una foto del conseller Llinàs plàcidament adormit dins un bressol amb un peu de foto on digués que, després d'haver pres un dinar lleuger de pit de pollastre bullit, el conseller havia fet el rotet i reposava la migdiada.
Resulta empipador, per un pobre contribuent, que l'única decisió rotunda que ha pres el president Antich en tot el temps que ha passat de legislatura sigui canviar una molèstia inoperant com Bàrbara (quin nom més escaient!) Galmés per una versió igualment inoperant però més mostatxuda. S'ho hauria de fer mirar.
ANTONI MIR CAPELLÀ. Palma.

O per 20, o per 30, o els comptes (puteria) del pagès.
Un mestre d'escola guanya uns 2.000 euros al mes. Si et criden per fer feina el 8 de setembre, te'n descompten 800. Si fas un dia de vaga, 100. I quants dies té, un mes? Les conselleries anteriors, de dretes o d'esquerres, descomptaven 60 o 70 euros, és a dir, dividien per 30, i no per 20. A algú, fins i tot, no se li descomptava ni la vaga, si així podia fer mal al rival polític (que visquin les untades encobertes). Però dividir per 20, en lloc de fer-ho per 30, suposa obviar els dies que no treballes. En conclusió, les vacances, els diumenges i la feina de ca teva no compten, per la Conselleria actual. I això que es diuen socialistes! En realitat són especialistes a retallar drets als treballadors; manar feina que haurien de fer ells; mamar de la mamella i fer-nos tapar els forats a nosaltres; incomplir les promeses sindicals i deixar-nos amb el cul a l'aire i amb els comptes del pagès. I així estam, ben entretinguts, ja que no ens basten els al·lots. Els hi hauríem d'amollar una estona a passejar per la Conselleria, segur que canviarien de parer. Aquesta sí, que seria una autèntica protesta.
BERNAT MOREY COLOMAR. Sta. Eugènia.

La vaga, una eina sindical passada de moda
Sembla que els sindicats no s'han adonat que ens trobem al segle XXI, i no al XIX. Ni tan sols al XX. La vaga, que fou una eina extraordinària per a la consecució dels drets fonamentals dels treballadors en segles passats, ha esdevingut actualment un instrument inadequat, tant per la realitat dels treballadors com per la de les empreses. Quin sentit té convocar els treballadors autònoms perquè tirin pedres en la seva pròpia teulada? I els qui treballen d'amagat i/o cobren subsidis o pensions? Només els queda convèncer els treballadors de les petites, les mitjanes i les grans empreses, que difícilment respondran, perquè es consideren sortosos de tenir un lloc de feina. Ah! M'oblidava dels funcionaris i dels empleats públics, però la seva consciència com a privilegiats no els permet desitjar res més.

Per tant, qui pot secundar una vaga, avui en dia? Possiblement només els vagos, alliberats sindicals, els qui tenen por dels piquets "informatius" o els qui s'han estancat mentalment en la Revolució Francesa o bolxevic. Val la pena tot aquest aldarull de país incivilitzat que només emprenya els mateixos treballadors? Fins quan haurem d'aguantar la ridícula teatralitat sindical, amb banderoles, xiulets i gorres que paga l'Estat?
Davant la nova realitat mundial, és l'hora del consens, de concedir i del diàleg dialogal i no dialèctic, com a estratègia sindical. Si no, com la vaga, passaran de moda.
ANTONI COLOMAR MARÍ. Palma.