El metro: resposta a Maribel
A Son Cladera i a la Indioteria hi va el bus 10 de l'EMT amb una freqüència mitjana de 12 minuts els dies feiners i de 22 els dissabtes i festius. Per tant, els residents a aquestes barriades no estan incomunicats ni aïllats com ens vol donar a entendre. A més, el metro no s'elimina: simplement s'hi posa menys freqüència. Deu ser ver el que diu Maribel de les hores punta (i vaja, 20 persones per vagó fan una punta no massa esmolada), i segueix havent-hi metro en aquestes hores punta!; però, si pot, que provi de pujar-hi a les hores "no punta" els mesos de juliol i agost i veurà la tudada de diners públics que representa tenir en marxa aquesta jugueta del PP.
Racionalitzar el transport públic és el que s'ha de fer. No ha de ser un negoci, però tampoc una despesa absurda, innecessària, i per benefici d'una minoria molt minoritària. D'això -i no precisament en el transport públic, sinó en benefici d'altres mionories ja ben privilegiades- ja n'hem tingut massa en altres legislatures. No facem demagògia. I quan les andanes del metro estiguin plenes de gent i el metro no arribi, aleshores sí, bones esbroncades a l'administració. Però ara...
PERE PALOU. Esporles.
Drets Civils i Polítics o paper banyat?
Quan llegim els documents oficials, nacionals i internacionals, referents a conceptes com autodeterminació, independència, autonomia, autogovern, nació, poble, nacionalitat... ens pot fer la impressió de claredat i contundència, però en realitat finalment cadascú els interpreta així com li convé, i sobretot els més poderosos els poden capgirar totalment. Si llegim, per exemple, el que diu el primer article del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics de 1976: "Tots els pobles tenen el dret a la lliure autodeterminació. En virtut d'aquest dret estableixen la seva condició política i també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural".
Aquest enunciat que pareix tan clar i llampant, quan es vol aplicar a la nostra realitat, els grans centres de poder comencen a embullar fil: què s'ha d'entendre per "poble"? Són les Balears un poble? Ho són Catalunya o el País Basc? Per aquí pareix que no hi ha dubtes, perquè així ho reconeixen els seus estatuts i, per exemple, el mateix fet de anomenar-lo País Basc. Idò bé, tenen dret a la lliure autodeterminació? És clar que no, malgrat es parli de comunitats autònomes (que finalment no ho són, perquè hi ha una contradicció in terminis quan es parla d'autonomia i autodeterminació, i són altres els que determinen què poden decidir i què no).
Si els pobles tenen el dret a l'autodeterminació i assumim que a Espanya hi ha diferents pobles (nacions, nacionalitats, països o el que es vulgui dir), pareix que hauríem d'assumir que tenen el dret a exigir aquesta autodeterminació; per cert, exigir, no a demanar com a favor. La identitat d'un poble no és simplement un fet sentimental, és un feix real fet de moltes coses: d'una història, de tradicions, de manera de ser, pensar, sentir, parlar... que comporta conseqüències polítiques i jurídiques; que dóna drets. Com la persona té drets, un poble, que és una persona de persones, també té drets.
Els que no volen aplicar l'article a la nostra realitat diran que es refereix a les colònies, i sens dubte s'hi refereix, però què és el que defineix que un poble és pot considerar una colònia. La Resolució 1514 de l'ONU, l'any 1960 ja ho deixava més o manco clar: "La subjecció del pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera, constitueix una negació dels drets fonamentals". Tornam estar embolicats, perquè es dirà que això no correspon a la realitat de cap dels pobles d'Espanya, maldament la història pareix dir que sí hi ha hagut subjugació, dominació i explotació. No és d'esperar que el dominador es reconegui com a tal i estigui dispost a amollar a les bones; no sé de cap dictador que s'hagi reconegut a si mateix com a tal.
Teòricament un referèndum podria donar a conèixer la voluntat d'autodeterminació o independència d'un poble. Sens dubte, un referèndum és el camí més democràtic i directe per l'adopció d'una decisió, perquè reflecteix la sobirania del poble. Però resulta que la Constitució de 1978 a l'article 149 diu que les consultes populars per la via de referèndum, les ha d'autoritzar l'Estat. Vet-aquí que ens trobam altre pic amb un entrebanc posat a l'autonomia dels pobles; una prova més de la "subjecció a una subjugació" i de la retallada del dret de la lliure autodeterminació dels pobles.
Diuen que "parlant s'entenen", però ja pots escainar si no et volen escoltar, acabes desgargamellat i no has aclarit res. Si es tanquen totes les portes i els drets proclamats són paper banyat, què s'ha de fer?: aguantar, plorar, callar i renunciar als drets...? O més bé: lluitar, reclamar, exigir els drets que pertoquen...?
MARIANO MORAGUES. Palma.
