Bústia

Res personal
Ja fa uns anys vaig comprar un aparell de música per al cotxe. Tot digitalitzat. Botonets i necessitat del manual cada dos per tres... fins que el perds, el manual. Els primers dies, quan tenia posada la música d'un cd, em botava de cop la ràdio, la pantalleta posava News o una cosa així, però el que realment sonava era Radio 5, RNE. Sembla que és un sistema ideat per donar informació, de manera automàtica, del trànsit, embossos, incidències de mobilitat... d'altres ciutats molt enfora del teu petit poble o capital.

Anys després, el problema s'ha agreujat força. La solució de pitjar un botonet que em va assenyalar un mecànic entès (encara que mai solucionà el problema) ja no funciona. Ara la ràdio intervé per tallar on vol qualsevol música o cançó que em pugui estar emocionant. A més, s'hi ha afegit un greuge molt important: la final del Mundial de futbol.

Tenia la sort, diumenge 11 de juliol de 2010 i segons el quadrant, d'haver de fer feina. Concretament a la zona de l'Albufera i l'Albufereta entre les 11 i les 18 hores.

Enmig d'ambdues albuferes hi ha el gruix de l'àrea turística d'Alcúdia. Banderes espanyoles penjades de cotxes i balcons, altaveus agressius cridant vivas a España... i la puta ràdio que em botava cada dos per tres per tallar-me el piano de Schubert i emetre al seu lloc proclames patriòtiques espanyoles que jo silenciava tot d'una. Per paga, les emissores en català se senten malament o s'entretalla misteriosament el so a cada moment. Tampoc no se sent gens, des de fa temps, Catalunya Informació i Icatfm. Quan vaig poder circular fora dels centres urbans, la vaig apagar i vaig fruir dels ocells i del vent. Un benestar.

Quan vaig acabar, a les sis, vaig partir cap a ca meva, vaig prendre una fresca i vivificadora dutxa i vaig decidir anar al cinema. Dues opcions amb una coincidència: les dues comencen a la mateixa hora, a les 20.20, és a dir, deu minuts abans que comenci el partit de la final del Mundial: Espanya - Holanda. Com que vaig passar per l'autopista al costat del Festival Park i vaig veure la quantitat de cotxes amb banderes espanyoles que hi feien coa, vaig sospitar que a Porto Pi Terrasses, on fan Nothing personal, podria passar el mateix, així que em vaig decidir per Io Giovanni al Rivoli.

Dit i fet, vaig aparcar a Lluís Salvador i, abans de fer una cervesa, ja que anava be de temps, vaig voler comprovar que la pel·lícula estava en cartellera i a l'hora que suposava. En arribar-hi hi vaig trobar un cartell que posava que "Debido a problemas técnicos con la copia de Io Giovanni, hoy quedan anuladas las entradas para esta película". Quan vaig baixar la vista, la vaig topar amb la de dos empleats que em miraven, o m'ho vaig pensar. No en vaig fer cas i me'n vaig anar, això sí, creient que en realitat la pel·lícula estava anul·lada pel maleït partit i no per cap pana.

Així que res, cap a Portopí s'ha dit. Allà tot va anar més o menys bé. Vaig adquirir les entrades sense cap problema i me'n vaig anar a fer una cervesa. Poc abans que fossin i vint vaig entrar a la sala, que era absolutament buida. La pel·lícula, rodada per devers la Irlanda de vora la mar i terra humida i fosca i amb sols dos personatges solitaris que es troben, s'hi adeia molt, amb la meva solitud. Malauradament qualcú més va tenir la meva mateixa idea, o semblant, i una estona després de començat el film van comparèixer dues parelles.

Una es posà a parlar durant gairebé tot el temps, potser un poc més fluix de com ho fan a casa seva. Segurament cercaven la fresca de l'aire condicionat mentre als seus homes els bullia la sang amb el partit. Pel que fa a l'altra parella, no sé si eren dues dones o home i dona, els sonà el mòbil i contestaren com si fossin en ple Arenal.

Res, vaig partir cap a ca nostra i em vaig preparar un soparet i... vaig sentir un coet. Després, més. Vaig fer la corresponent comprovació i, sí, es compliren els pitjors presagis i, a més, es pogué pegar foc al bosc.

JOAN VICENÇ LILLO COLOMAR. CIUTAT.