Cartes dels lectors

La generació Peter Pan
Un home de 66 anys continua la seva feina, picant al carrer i flastomant contra el Govern perquè no s'ha pogut jubilar; mentrestant, en una altra escena, el seu fill de 30 està allargassat al sofà mirant Els Simpson a casa seva (la que s'havia pagat el pare quan tenia l'edat del seu fill). Entre badall i badall, el fill maleeix son pare perquè és un vellardo que mai no ha entès els problemes dels joves... Entre tots l'hem teixit i ells solets s'ho han brodat: els seguidors de Peter tenen pànic de guanyar-se el pa. Això no els ho han ensenyat, diuen, i estan deprimits. Només faltava la benedicció dels gurus suposadament socialistes: ja la tenim. I per rematar-ho, la crisi, que també és mala sort.

Quan som al rècord mai no vist del 20% d'atur, els joves el dupliquen (i quadrupliquen la mitjana europea), els cappares del l'Estat no hi veuen altra solució que seguir la inèrcia. Que la indústria de facto encara sigui especular amb la terra (nostra) i els pisos buits no pareix que els preocupi gaire. No fa gaire dècades, com a "jove" hom entenia algú de 15-20 anys; ara pareix que entenem algú de 20-30 anys; de vegades 33, i prorrogables, naturalment. A l'edat en què Jesucrist començava el compte enrere, els de la darrera generació encara no saben què seran quan seran grans. Quan ho sàpiguen, o es pensin que ho saben, s'hauran d'hipotecar per 30-40 anys més.

O sigui que, senzillament pels canvis inherents a la vida mateixa, seran molts els que hauran d'abandonar la hipoteca a mitjan camí, amb la qual cosa hauran pagat un pis al banc, però ells quedaran esculats.
Doncs ben pocs lluiten contra això, ben al contrari. Ja abans de la crisi, hom parlava d'un subconjunt alarmant de joves que no estudiava, no treballava, ni cercava res d'això. No són poques les associacions ciutadanes, ben especialment les de voluntariat clàssic, que no tenen recanvi generacional. Fins i tot al Banc de Sang han donat l'alarma d'un dèficit mai no vist: entre d'altres problemes, el sector 20-30 anys és notablement menys solidari que en dècades anteriors. Apa doncs: apunteu-vos a l'associació "Badalls sense Món", una boca oberta cap a un futur del qual no n'esperem res.
De res.
PERE LLOFRIU. Palma.

El Déu cristià el 12-01-10 on era?
Aquest dia, a una illa com la nostra, anomenada Haití, patí un terratrèmol, a consequència d'una falla tectònica, de 7,3 graus, en 75 segons, a les 4.53 h. Quedaven sepultades més de 250 mil persones sota les runes de les cases, arbres, construccions, carrers, places, monuments, esglésies, comerços... Em sap greu que la veu dels que diuen que són portaveus de Déu callin muts, compungits, davant tanta consternació. No sabem, no volem compromisos? Pareix que giram la cara a aquests interrogants tràgics, ho intentam resoldre amb pregàries, donatius, solidaritats, llàstimes, pesars de cor, deixant que dins el cor de cadascú es resolgui l'interrogant com millor li paregui.

Amb tota sinceritat, no creis que una majoria hem tapat la pregunta emprant uns donatius, dient-nos que gràcies a Déu hi ha gent que té bon cor, que això soluciona el problema? D'aquí a poc temps ja no se'n parlarà.
Malgrat que se sabia amb anterioritat -els científics ho havien anunciat- que hi hauria en aquella zona un sisme de molta intensitat, no vàrem pensar a prevenir, a programar, a rectificar tot allò construït que es preveia incapaç d'aguantar? Però no, necessitam el drama, el dolor, el morbo per aconseguir de la societat moderna del s. XXI generositat, preocupació per l'altre, fraternitat per al nostre món... Així podem cercar excuses per no creure, per descarregar en Déu el pretext de no investigar millor, de no tenir generositat amb els més pobres, de no proclamar d'una vegada que la pobresa està mancada d'uns drets humans, per exigir al déu tapaforats que resolgui allò que és responsabilitat humana.

Com pot consentir el Déu bondadós que passi això?, ens deim. Però també volem llibertat, iniciativa per recrear el nostre món al nostre aire, per despertar-nos, per ser productors del nostre entorn. No sé què hauria succeït al Japó amb un terratrèmol d'aquesta magnitud, però estic segur que no hi hauria tingut uns efectes d'aquestes dimensions. Tampoc no crec que allò que hem donat aquests dies hagués arribat a Haití per prevenció, encara que ens haguessin profetitzat que 200 mil haitians se salvarien amb aquesta aportació!

Salvem Déu, que no en té la culpa. Siguem honests, no ens facem hiperdéus dient-li com hauria d'haver creat el món, l'home, la natura. Tanmateix, essent així, convertim-nos en cocreadors en lloc de fer-nos ateus o agnòstics, perquè el déu dels cristians no ha fet ni farà el cercle quadrat, per arreglar els disbarats que els humans provocam dia a dia. Per favor, bisbes, capellans, cristians, posem el nostre Déu i el nostres homes i dones al lloc que pertoca!
PERE BARCELÓ. Puigpunyent.