Opinió | Cartes al director

Cartes dels lectors

Palma04/02/10 0:00

L'etern estudiant Tomàs d'Aquino
Sant Tomàs: jo som aquell que, des de fa una mala fi d'anys, tant en actiu com ara jubilat, el professor Bernat Cifre, arran de la vostra onomàstica, el 28 proppassat, es fica i es diverteix amb vós. Aquell que en les gelors de gener us interpel·la en públic us fa aparèixer periodísticament -encara que sigui només una repicada- per recordar als estudiants que avui és el seu patró. Patró també meu, car que per molt "càtedro" i doctor que se'm tituli, mai deixaré d'esser un estudiant, tant és el que resta per aprendre! Consegüentment, sempre seré devot i pupil vostre...

Per on tirarem enguany? Oh frare estudiant, estudiantíssim -entre els molts, moltíssims que pot presentar l'Església de Crist! Estudiant perpetu, sempre al servei dels estudiosos, sempre al servei de la fe i de l'Església, els vostres amors; sempre indagant i desenvolupant, ordenant i classificant, raonant i concloent, bastint i rematant, un pensament, una doctrina, una mentalitat: l'escolàstica. Tomàs, l'incansable cercador de Déu, com una flor heliotròpica, ço és que es gira sempre cap al sol; Tomàs, el sant que creu que, per parlar de Déu, abans s'ha d'esmerçar molt de temps parlant amb Déu; Tomàs, l'intel·lectual que, entre invocat i contradit, para i posa càtedra "in medio Ecclesiae", enmig de l'assemblea: la "Summa" vora "La Bíblia"; Tomàs a les encícliques papals (aquests documents que els predicadors d'ara tenen superats, decantats, tot i constituint el magisteri de l'Església!); Tomàs que, rere l'univers de comentaristes famosos (i universitats i revistes i congressos moderns), dóna lloc a la "Pontifícia Acadèmia Romana de Sant Tomàs d'Aquino" i a la "Societat Internacional Tomàs d'Aquino" (SITA), una i altra presidides un temps per fra Abelardo Lobato O.P., de Zamora, tomista il·lustre. Tomàs, el poeta de l'Eucaristia, els versos que s'han deixat de cantar...

I ara, per acabar, la doble petició de quasi cada any, amic Tomàs, Tomàs amic: que millori l'ensenyança i que millori l'estudiera, a fi que, entre tots, anem reduint a zero aquesta "monada" d'expressió tan manyuclada: el "fracàs escolar", que és més tost la "suma" d'un divers descosit de fracassos: individuals, familiars, socials, acadèmics, polítics, etc., etc., etc.
BERNAT CIFRE FORTEZA. Pollença.

Els Blanquernes
Com que fa dues vegades que A la contra del dB que vós dirigiu hi apareixen referències del grup Blanquera, nosaltres, que som blanquernes des del seu naixement, també hi volem dir la nostra. Els Seminaris del Blanquerna nasqueren - ja fa més de vint-i-tres d'anys- per la necessitat de fer conèixer a tota l'al·lotea provinent d'instituts, bàsicament els dels primers anys, el que eren les nostres Illes, concretament Mallorca: història política, civil, religiosa, etnològica, social, filosòfica, de pensament polític de mestres ja passats, d'esdeveniments bons i dolents que havien configurat la nostra manera d'esser. I amb la base del coneixement històric passat, preguntar-nos cap on havíem de mirar per fer un bon servei al nostre estimat país.

De cap manera es plantejà que tenguessin cap caire diferent que no fos el del nacionalisme diem-ne ben pensant i, sense adonar-nos-en, el Blanquerna anà escorant cap a un pensament, un ideari, uns assistents, que ja es feien grans en totes les dimensions, amb uns criteris ja madurs i uns idearis, cada vegada més poc dissimulats, afins a una esquerra molt plural. Els ponents i els assistents venguts de totes les terres catalanes havien ajudat molt a fer la feina. És entre aquesta tribu que xiulava a qualsevol expressió en contra d'aquesta esquerranor, moltes vegades amb poques ganes d'escoltar a qui no pensava exactament com ells (és difícil oblidar una ponència de Josep Melià i Pericàs a la qual ens consta que es desplaçà gent a posta per xiular-lo), hi aterrà un estiu i en solitari Miquel Àngel Grimalt, posteriorment Pep Melià Ques i més tard Miquel Ferrer.

Menjaren morena a voler, xiulades, discussions que duraven dos dies, presa de posicions, nervis, disgusts, i ells aguantaren sense defallir, sobretot Miquel Àngel, perquè fou el primer a aclarir que ell tenia el pensament i l'ideari més proper a Unió Mallorquina: no és que firmàs la seva sentència de mort, però prop s'hi va fer i només devia tenir 16 o 17 anys... Chapeau! Els vells del grup ens podem fer la il·lusió que el Blanquerna va influir en el seu tarannà actual i ja sabem que és només una il·lusió: allà on no n'hi ha, no en raja, i ja hi podem fer bots.
Aquesta joventut tendra, ara ja adulta, ja pares/mares, els tres anomenats i tots els altres, ja tenien als seus cervells allò que desitjaven fer: un servei al país. I això és el que pretenia el Blanquena. Entre tota aquesta gentada, tot ho hem de dir, hi ha un capellà, frare dels Sagrats Cors, investit bisbe pel grup Blanquerna, de geni curt, nacionalista a rompre i que té cura de la biblioteca del monestir, si no és qualque altra cosa més que nosaltres ignoram.

Peres, Tomeus, Magins, Neus, Biels, Margalides, Miquels, Caterines, Macians, Sebastians, Mateus... i molts altres noms que ara no som capaços de recordar, gràcies per la vostra tasca, el vostre compromís: continuau obrint camins sense afluixar ni gota i fent pinya tots plegats. Aquesta és la vostra tasca d'ara.
PAQUITA BOSCH I JOSEP M. MAGRINYÀ. Palma.