Cartes dels lectors

Quixotisme ranci
Al bell mig d'un marc polític i social protagonitzat per un govern que negà durant massa temps l'evidència i una oposició que, ja fa anys, té la dinamita per bandera, com deia una cançó de Serrat: darrere hi ha la gent, darrere hi som la gent. I la gent, tot i haver quedat paleses la inoperància i la immoralitat d'una part de la classe política que, si bé no sabria quantificar en percentatge, no deixa de ser escandalosa, no podem evitar de veure'ns abocats a una absurd sentiment de falsa culpabilitat. Tanta xifra d'atur (que és real però s'utilitza i es manipula en totes direccions), tanta llàgrima (eterna llàgrima) empresarial, tant xerrar per xerrar sindical, et situen, vés per on, en la tessitura de sentir-nos culpables pel simple fet de tenir feina. I darrere tot aquest panorama hi ha la seguretat que, a Espanya, no d'ara, d'ençà de fal molts anys, no hem tengut bons gestors.

Ser un bon gestor no és sortir a primera plana ni estar darrere cada canapè, com si d'un pare Apel·les es tractàs. És administrar amb criteri i eficàcia allò que un país va ser capaç d'arribar a generar, gràcies -precisament- a aquests falsos culpables als qui a tothora volen pressionar i manipular i aquests que ara no tenen feina, però la feren de valent en el seu moment. Això és el que retreuen a Davos a Zapatero. Ha estat més àgil del que sol ser, no obstant això, en donar a entendre als anglesos (el raonament seria extensible als anglosaxons) que aquí, si més no, no hem hagut de pagar la factura de la UCI de cap banc... Però la crítica és tan malintencionada com comprensible: allà on es pogué fer, s'ha de saber conservar, sobretot quan vénen mal dades.

I l'error de l'actitud d'aquest govern és un error antic i quixotesc: més preocupació per la imatge exterior, en forma -ara- de presidència europea, és a dir, pels falsos gegants; que pel que realment compta, és a dir, els ineludibles molins. Ja hi caigueren Suárez, González i Aznar. Aquest darrer, no obstant això, sublimà els errors i els traslladà a límits i àmbits perillosíssims, sense que ningú, ni tan sols des del seu propi partit, no li hagi exigit cap explicació. Aquí sí que guanyen per golejada els anglesos, que, tot exercint dels experimentats demòcrates que aquí no som, fan comparèixer un dels integrants de la maleïda foto de les Açores.

En un àmbit més personal, he de dir que la primera conseqüència d'aquesta estirada d'orelles de Davos, que haurà tengut més efecte que qualsevol comentari vessat des de l'Estat espanyol (el Quixot, ja se sap, treu pit tot d'una, preocupat per mantenir la seva fama de caballero andante), serà, per retallar la despesa pública, que rebin els funcionaris. Els funcionaris (no els polítics) d'infanteria, és a dir, no els alts càrrecs. I això, a més de ser una acció immediata, és -com sempre- un acte electoralment rendible. En l'imaginari popular hi ha, gravat a sang i a foc, la idea que els funcionaris som el mal de la societat i no ens mereixem res. Presumible i més que assumit. La mala notícia, però, ha de ser que optin de manera directa per la -fins avui- inèdita rebaixa, perquè les darreres puges ens han situat al llindar d'una congelació ja viscuda que, si més no, era més lleial... Però a tothom li semblarà bé, i que ha estat no res. Mentre la gent dona el vistiplau a aquesta mesura, no parlarà d'altres coses...
MIQUEL FULLANA AMENGUAL. Palma

Noninó, X boom
i jubilació
Vergonyós i injust és el retard de la jubilació per a la gent de la Generació X boom del 60 (i què voleu sense preservatiu?) que haurem fet feina i haurem pagat els imposts tota la vida i ens faran jubilara tard. És aquesta una manera justa de solucionar les coses, senyor Zapatero? Ha pensat que comanda amb els nostres vots "progremodernillos"? Si no rectifica, no li queden ni dos telenotícies. Troba just que els que treballam facem encara més feina perquè els "morroparofixos" discontinus es puguin jubilar també al mateix temps? Molts d'aquests, al límit de la legalitat, no han tengut ja mai la intenció ni de formar-se ni de fer feoma de manera seriosa.

No seria molt més just posar una fita màxima d'anys (35 - 40), de manera que els feiners es jubilassin a 60 anys o a 56, mentre que la resta es jubilàs molt més tard, tenint en compte que s'han desgastat menys i que han cotitzat menys. Volem ajudar els que ho necessiten, però no els pillastres, i d'aquests n'hi ha molts. Fins ara eresafortunats si podies formar-te i treballar. Ara, quin exemple donam als joves? Tranquil home ni et formis ni treballis, tanmateix no et jubilaran. Sigues sense complexos un Noninó, un paràsit o un vividor?
BERNAT MOREY COLOMAR. Santa Eugènia