Palma24/11/09 0:00
TW
0

Dret de família
Avui, em toca respondre a una entrevista publicada al dB sobre aquest tema, on una vella coneguda tracta el tema de pares i fills, tot i que, si no vaig errat, en qüestió de conflicte, ben pocs pares l'haurà defensat, si és que l'ha defensat cap, però no és això el que criticaré del seu discurs. En un moment determinat de l'entrevista, diu que cal desprestigiar els pares que no paguen la pensió dels fills, i com a argument diu que a les dones ja els ho fan dient que posen denúncies falses als processos penals.

Escolti, no és que ho diguin els pares, és que ho diuen els mateixos jutges, i alguna jutgessa per cert, però a mi això em preocupa relativament poc, de fet, en cas de conflicte, no es pot esperar molta capacitat de raonar fredament de cap de les dues parts, ho dic per experiència, però el que sí es pot esperar, és que els professionals contractats per defensar els drets dels seus clients aportin una mica de seny, però com els mateixos jutges diuen, d'això rai!

Les denúncies per maltractament, agressió, abús de gènere, etc. Són d'allò més usual a dia d'avui, en parelles en procés de separació, són totes certes? Tots coneixem d'algú que ha patit denúncia falsa per poder obtenir unes condicions avantatjoses en el procés previ al judici. D'on surt l'estratègia? En alguns casos, segur que és cosa de part, però en altres, molts, forma part de l'estratègia suggerida pels seus missers, algú ho dubta? Per no parlar quan el conflicte se centra en els fills del matrimoni, llavors les estratègies les coneixen molt bé els agents del GRUME.

Jo proposaria que es pogués fer un estudi sobre la incidència que té el lletrat escollit sobre les denúncies interposades pels seus clients i les lleis de l'estadística ens poden mostrar una realitat distinta a la dibuixada per aquesta vella coneguda i, potser, millorarem els mecanismes de control sobre algunes disjuncions. Fins i tot, quan el/la misser aconsella que la mare no denunciï el no cobrament de la pensió, davant la voluntat irrenunciable del pare d'anar a presó si no es restablia primer el dret de visita dels seus fills/es. La memòria és un recurs inesgotable, i les accions del passat ens persegueixen fins a la mort, però a tots, no només aquells que es pensen haver guanyat. En tot aquest embull que va ajudar a formar aquesta vella coneguda, les que més varen perdre sense dubte, varen ser les meves filles, i això no ho oblidaré mai. Alea jacta est. De fa més de vint anys
TOMEU AMENGUAL. Ciutat.

Decepció
Amb l'exemplar de Diari de Balears de dissabte 21 de novembre vaig arribar a tenir la sensació que una estranya coincidència (o un complot) s'havia produït amb vista a desacreditar el pensament més progressiu, innovador i respectuós amb el món. Començant per l'article del senyor Llauradó, que dóna per inevitable l'abús del cotxe particular i, encara més xocant, alaba les virtuts del cotxe elèctric, sense fer ni la més mínima referència al fet que l'electricitat, a casa nostra, s'obté de la combustió del carbó sud-africà. Que el cotxe elèctric no faci fum no vol dir que per obtenir l'energia no se n'hagi hagut de fer. I el consum de territori i l'embrutiment ambiental associat a la propia fabricació i transport dels automòbils no fan distinció entre cotxes elèctrics, solars o de benzina. Calculi el senyor Llauradó la petjada de CO2 d'un trajecte per exemple entre Son Servera i la UIB en cotxe dièsel o en cotxe elèctric i després en parlam. Volem un medi més net? Desenganyem-nos: hem de trobar alternatives al cotxe particular.

Això ens connecta del tot amb l'article del doctor Bujosa, en el qual, fins i tot amb el segell de qualitat de citar Popper, es permet fet antipropaganda del transport públic tot basant-se en un exemple particular. Home, si parlam d'anar per exemple des de la urbanització de Betlem (la que hi ha prop de la Colònia de Sant Pere) fins a Cas Busso, posem per cas, potser que superem aquesta quantitat de cinc hores necessàries per anar de Son Servera a la UIB i tornar. Jo li oferesc un contraexemple: per anar de ca meva (a Esporles) a fer feina (prop del carrer Jaume III) en cotxe necessit entre vint minuts i mitja hora de trasllat i altre tant per aparcar (tret que vulgui pagar un aparcament a preu de canari jove, cosa habitual entre els "culturetes" de l'automòbil), amb la despesa de benzina i la generació de brutor (no tenc, encara, cotxe elèctric) que comporta.

Si en arribar a Ciutat agaf el transport públic (Tib) i un bus (o, si fa bon dia, una bicicleta del Moute-bé i vaig pel denostat carril bici de les Avingudes, una altra bèstia negra per als fans del cotxe privat) estic entre 35 i 40 minuts, he fet una despesa d'entre 65 cèntims i 1,15 euros (segons vagi en bici o en bus), no he de cercar aparcament i, a més, he pogut aprofitar el trajecte en bus per llegir, potser, les col·laboracions de Llauradó i Bujosa al Diari de Balears... Faig, per tant, la defensa i reivindicació del transport públic i del progressiu i progressista arraconament del cotxe privat, que hauria de quedar per a emergències, hores intempestives i caps de setmana d'oci. Bé, per acabar de fer el pes, a la darrera pàgina del mateix diari, el doctor Climent Picornell envesteix contra els pacifistes i neohippies posant-los al mateix sac que els vidents, "curanderos" i negociants en estupidesa humana. No hi estic d'acord (consti que tenc 54 anys, el 68 en tenia 13 i no he estat mai hippie).
PERE PALOU. Esporles.