TW
0

Una escola als afores? Parlem-ne
Com a mare del Col·legi Públic Els Molins de Búger, voldria donar la meva opinió vers la construcció d'una nova escola als afores del poble. Com a mare i com a veïna del poble, vaig assistir a una reunió convocada per l'AMPA, tot i que no en som sòcia, però vaig considerar que el tema era prou interessant per l'afectació que podia tenir en la vida dels meus fills, com també en la vida quotidiana del poble. Si la reunió era per demanar consell, per saber l'opinió i valorar una possibilitat, allí vaig ser, allí la vaig oferir, valorant els pros i els contres de la possibilitat que se'ns oferia. Donant la meva opinió, sense obligar ningú a seguir-la.

Com a mare vaig demanar la paraula amablement, sense ofendre ningú, per donar la meva versió. En canvi, la resposta de qui presidia la reunió va ser: "Tothom la sap la teva opinió". Bé, jo no sé si tothom la sap o no. Tampoc no consider que sigui la més important, però sí que cal considerar-la. L'AMPA hauria de ser una associació propera als pares, en què es pugui explicar tot allò que els preocupa d'una manera clara i planera, sense frases ambigües, sense imprecisions, sense sembrar la confusió. El fet que no estigui d'acord amb un tema no t'autoritza a posar-me en evidència, amb un to desafiant, quasi humiliant, que crec que no mereixia.

No cal parlar amb tanta agressivitat, creu-me. No cal recórrer a la violència verbal per defensar una opinió. Només cal dir-la de manera normal. Tot seria més senzill. No ho trobes? Els tècnics de la Conselleria d'Educació del Govern de les Illes Balears han comunicat a l'Ajuntament que les dues opcions (rehabilitació de l'edifici actual o la construcció d'un edifici nou als afores) són tècnicament possibles. Per tant, cal valorar-les adequadament. I em deman: Vosaltres voldríeu que els vostres fills haguessin d'agafar l'autobús per anar a l'escola? Vosaltres voldríeu que el vostre poble perdés el crits, riures i alegria que fan els nens en sortir de col·legi i que tanta vida donen al poble?Vosaltres voldríeu que el poble anàs quedant buit en un futur per engrandir-lo als afores?
Què farem desprès, un pla per revitalitzar el centre antic del poble?

Totes aquestes preguntes, evidentment, demanen una reflexió amb veu alta, una reflexió que ens aporti una proposta seria i en ferm, que no sigui una preocupació més en la comunitat educativa de Búger, una proposta amb sentit comú. Sense atacs personals, sense descrèdit, pel fet de donar una opinió. Potser és el moment de pensar en els infants i en el que és millor per a ells, no en quin projecte serà més grandiloqüent o en quin ens podrem posar una medalla més grossa. Potser és el moment del diàleg constructiu, l'únic que ens permetrà arribar a trobar les solucions més adients i acceptables. L'únic que ens pot fer retornar la confiança que el que realment volem i el que realment ens preocupa és el futur del nostre poble. Sense condicions.

Potser és el moment que tots els veïns del poble hi diguin la seva. Quasi 500 signatures a favor de la reforma o d'una opció més adient ja ho van fer en el seu dia. I gràcies a aquestes veus potser avui ens estam plantejant què és el millor. Són signatures de veïns que amb discreció és preocupen pel poble i que, mani qui mani, continuarem lluitant per defensar les nostres propostes.
Som gent que no ens cansam, que no ens rendim, que no ens volem desconnectar de la vida de Búger.
PEDRONA ALEMANY MC EWEN. Bùjer.

James Matas vs. Jefferson Smith
Les coincidències mai no deixen de sorprendre'ns. I sovint ho fan posant-nos per evidència un element de connexió entre situacions indiscutiblement oposades. El mateix dia que un jutge escorcolla el palauet del fugitiu més Popular de les nostres illes, i recent inquilí d'algun piset amb vistes al Capitoli, a Washington; James Stewart irromp, en la pell del jove senador Jefferson Smith, a la pantalla del televisor de ca nostra per donar tota una lliçó democràtica al Senat nord-americà. I doncs, Washington: una mateixa ciutat per a diferents castes de polítics.
En el clàssic de Frank Capra, conegut en castellà com El Sr. Smith va a Washington o Caballero sin Espada, l'ingenu i idealista senador Jefferson Smith iniciava una lluita en solitari contra la corrupció i la conxorxa d'alguns polítics. N'hi havia llavors als anys 30 i en continua havent en ple s. XXI.

Sembla que avui la crisi política és més que evident. El "govern pel poble" ja és història. L'afany de lucre personal en política dia a dia va batent nou rècords. El poble és saquejat per tots costats. I sorprenentment, com reiterades vegades ho demostra, acaba concedint una nova oportunitat al lladre per tornar a posar mà al calaix. Smith tingué la perseverança i la força suficients perquè el corrupte acabàs confessant la malifeta. Ja que els grans estafadors de les nostres contrades (alguns fugits mar i terra enllà, i d'altres, no ho oblidem, encara aferrats amb força al seu trono) no estan a l'altura política per demanar perdó per la seva ànsia d'enriquir-se a costa de la ciutadania sustentadora de la democràcia, cal persistir. Que la justícia persisteixi en el seu deure i el poble a fer valer la seva dignitat. Està clar que, tot i la coincidència d'avui, ni per molt que volguéssim, podríem veure en Jefferson Smith alguna similitud amb James Matas.
SEBASTIÀ RIUTORT ISERN. Son Sardina