Cartes dels lectors

Pla... Bolonya?
Vénc de Bolonya. He aprofitat la visita Erasmus a la universitat per demanar als meus col·legues què sabien del famós pla d'estudis. Res. A Bolonya no saben res del Pla Bolonya. No em va sorprendre gens ni mica; més tost em va confirmar allò que ja sabia: el Pla Bolonya no havia estat decidit, ni confegit, ni aprovat allà. Bolonya era, simplement, una etiqueta que algú havia aferrat a un pla d'estudis, que, suposadament, ha d'encaminar la universitat espanyola vers l'Espai Europeu d'Educació Superior. Pla Bolonya era -és- una denominació, més que breu, curta. En tots els sentits del mot.

Sí, Bolonya és la ciutat on els ministres responsables de l'educació superior de vint-i-nou països europeus signaren el 19 de juny de 1999 una declaració en la qual es comprometien a avançar en el procés de creació d'un espai europeu d'educació superior, establint els sis objectius següents: adopció d'un sistema comú de titulacions fàcilment entenedor i comparable; adopció d'una estructura basada en dos cicles: pregraduat i graduat; adopció d'un sistema de crèdits comú, en línia del crèdit europeu ECTS -experimentat durant una dècada en el programa Erasmus-; promoció de la mobilitat d'estudiants i professors; desenvolupament de criteris comparables per garantir la qualitat; promoció de la "dimensió europea" a l'ensenyament superior.

El consens era l'única via possible per a la creació de l'espai comú, perquè, com és de tots sabut, les institucions europees no tenen competències en educació, que són guardades gelosament pels respectius estats membres. L'acord era sobre uns mínims: mai no s'hi va decidir cap pla d'estudis de cap estat. Per convergir vers l'Espai Europeu d'Educació Superior, les universitats espanyoles es veien obligades a adoptar una concepció nova dels crèdits: el sistema europeu els comptava en funció de les hores de feina de l'estudiant, mentre que aquí es comptaven les hores de docència del professor. En el programa Erasmus, quan s'havien de convalidar crèdits entre països amb sistemes distints, n'hi havia prou d'aplicar el Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS): convertir els crèdits de cada país en europeus i establir l'equivalència.

En el cas espanyol, per passar de crèdits basats en la docència a crèdits basats en l'estudi, podia aplicar-se la hipòtesi que, assignatura per assignatura, el nombre d'hores de treball requerides a l'estudiant era en funció del nombre d'hores de docència. Era una aproximació, perquè ni tots els professors donen la mateixa feina, ni tots els estudiants necessiten el mateix temps per fer-la. Sí, només una aproximació, però servia. Allò més important del nou concepte del crèdit universitari, tanmateix, era que allò que havia de ser comptat era la feina de l'estudiant, com a principal factor de l'aprenentatge, i no la sola assistència a classe, sense cap avaluació fins a l'examen final. En comparació amb molts altres països europeus, els estudiants d'aquí tenien més hores de classe i menys temps per al seu treball autònom. També tenien més assignatures simultànies i més exàmens en el mateix període. Amb una paraula, l'estructura dels nostres estudis superiors s'assemblava més a la dels nostres estudis secundaris que a l'educació universitària d'altres països.

Els nous plans d'estudis havien de fer front a aquestes divergències notables; cada país havia de fer front a les divergències pròpies, però cada país havia de decidir sobre els seus plans d'estudis. Per què, doncs, Pla Bolonya? Tot d'una que començà a haver-hi protestes "contra Bolonya" (sic), cap autoritat acadèmica no va aixecar la veu per denunciar l'error i la injustícia en la denominació, sinó que varen veure el cel obert: "Europa" o fins i tot una sola ciutat europea -ara tocava a Bolonya- servien molt bé com a culpables. Si és que el factor més important d'una decisió és el lloc on ha estat presa, anar "contra Bolonya" era no anar "contra Madrid". Vaig veure escrit: "Ens menjarem el pla amb salsa bolonyesa!". I si el pla fos "cocido madrileño"?

En anteriors visites Erasmus a Florència havia passat en tren per l'estació de Bolonya; havia passat de Bolonya. A la fi, l'any 2000 va tenir-hi lloc el congrés de la Societat Europea d'Educació Comparada i vaig tenir el gust de conèixer una ciutat amb un dels centres històrics més habitables que conec -més de quaranta qilòmetres de carrers porticats-, a més dels seus valors artístics. "Bologna la dotta", seu de la primera universitat europea i ciutat universitària amb més de 80.000 estudiants, amb facultats ubicades a antics palaus repartits per la ciutat -vaja, com el campus nostre! "Bologna la grassa", capital gastronòmica d'Itàlia, on s'inverteixen hores en la preparació del "ragú" per acompanyar les "tagliatelle" o els "tortellini" (invencions bolonyeses). "Bologna la rossa", pel color vermellenc de parets i taulades, però també per una llarga successió de governs municipals d'esquerres... A vegades he pensat que, si fos el batle de Bolonya, presentaria una protesta formal a les autoritats universitàries espanyoles. Sens dubte, ell i els bolonyesos són més intel·ligents que un servidor i ens ignoren. La nostra ignorància, certament, no els fa cap mal, a ells...
TOMEU QUETGLAS I PONS. Palma.