Palma10/09/09 0:00
TW
0

Carta a uns ignorants
En primer lloc vull felicitar i donar les gràcies a Laura i Ivan pel seu comportament a favor del nostre idioma. És amb gent com vosaltres que aquest país continua tirant endavant i algun dia, no ho dubteu, serem lliures.
Seguidament, m'agradaria dirigir-me a aquesta pobra gent que no té cap altre recurs que la força per desenvolupar tot l'odi que senten cap allò que els sona a català. He tingut judicis, en qualitat de perit, en els quals els jutges eren espanyols i no entenien el meu idioma. En algun cas, m'han posat un traductor que els anava dient en espanyol el que jo deia en català i, en altres casos, han fet un esforç i han entès les meves paraules. Mai, al meu país, no he canviat la llengua contra la meva voluntat.

El meu idioma és el català de Mallorca i ningú no em pot obligar a parlar cap altre idioma que no sigui el meu, de la mateixa manera que jo no puc exigir a ningú que em xerri en català si és espanyol i no el sap parlar (ja m'agradaria poder-ho fer). Aleshores, per què algunes persones pel sol fet de portar uniforme de les forces de seguretat de l'Estat espanyol poden intentar, per la força, que jo parli com ells? Ha de ser per ignorància.
Algú es pot imaginar un catalanoparlant dirigint-se a un guàrdia civil amb aquestes paraules?: "A mi, parli'm en català". I doncs, si jo no ho puc fer, com és que ells sí que ho fan? La resposta és la mateixa que abans: per ignorància.

Aquest país té uns drets entre els qual hi figura el de poder usar la llengua pròpia quan vulguem, i no ho dubteu, com més intenteu, vosaltres ignorants, aniquilar-la, més forta serà la nostra resposta. Cada cop de porra ens fa més forts per seguir lluitant. L'educació dels jutges respectant el meu idioma o la cordialitat de moltes persones que no ens entenen procurant que entre els uns i els altres arribem a un bon acord de respecte mutu xoca contra la mala educació dels que ignoren els nostres drets i volen imposar els seus de mala manera sense tenir en compte que tenen uns deures i que nosaltres exigim que els compleixin.

Llegeixin, pensin, respectin. Així, deixaran la ignorància que els fa ser tan atrevits pel sol fet de poder usar la força. "Se le ha ido la mano" va dir un representat dels cossos de seguretat de l'Estat espanyol després d'haver maltractat Ivan. Jo també m'hi sent maltractat, perquè avui i sempre jo també seré Ivan. PS. Lament profundament sentir-me traït pel delegat del Govern a les Illes Balears. La seva feina, Socias, és procurar pels ciutadans d'aquí i no defensar la ben coneguda impunitat que empara les forces de seguretat. Davant qualsevol dubte, primer nosaltres!... però com en les guerres, els principals afectats sempre som els ciutadans de peu. I els polítics... on sou? No era això, companys, no era això!
ANTONI COLOMER I ALTAMIRA.Ciutat

La ruta de l'Arbre en verd
L'equivalent a la nostra ruta de la Pedra en sec, al Montseny, seria la ruta de l'Arbre en verd (amb variacions policromes de tardor, en les quals no ens podem estendre), però no ho saben, perquè no els fa cap falta, perquè no fan bandera de dois... Però també hi ha altres diferències. La més cridanera és que allà no hi ha polítics que embullen dia sí i dia també amb el que diuen que han fet, maregen amb el que diuen que faran -i callant com a polissons el que no els dóna la gana de fer: defensar el comú d'ofici-, especialment a les pàgines ecogrogues, que finalment són propaganda electoral perenne que pagam els altres que, d'altra banda, si el missatge de reduir despesa pública fos seriós, aquests suplements en els diaris ja s'haurien abolit.

La innecessària ruta de l'Arbre en verd no es tracta d'un passadís únic entre filferrada que s'estronca en arribar a "Son Senyor". No. No és que els dirigents paternalistes ens facin un gran favor deixant-nos, encara, travessar, o gairebé, la Serra. No. Són els camins, en plural, que van i vénen del poble al cim, dels exsementers a l'obaga, de la barraca a la font. Són els camins tradicionals que usaven els avis per anar d'una banda a l'altra. I és que, al Montseny, vés per on, els camins són camins, no són un misteri que només entenen els experts en filicominis.

És raríssim trobar barreres amb pany i clau, trampes vietnamites, rètols amenaçants de caça de cabres. Ningú no diu que ha fet un conveni amb dirigents d'UM per baratar el camí tradicional per un nyarro impresentable.
Les fonts són acollidores, estan netes i funcionen (s'hi pot beure), estan ben senyalitzades (els camins plurals també) i, fins i tot, adesiara tenen un poema emmarcat dels nostres pròcers, si fa falta de Maria Antònia Salvà.
Feia dècades que no passejava tan tranquil, submergit dins la natura. Enguany ho he aconseguit, just darrere Barcelona, qui m'ho havia de dir!
PERE LLOFRIU. Palma.