Al monument de la Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a eradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i, per alguns, massa lents, però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.
Artísticament, el monòlit no té gens de valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament, té una robustesa i una desproporció de mida en un entorn enjardinat que es presumeix amable i d'esplai, a més d'ocupar un espai excessiu. I històricament, va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s'hi representen.
Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monòlit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra Baleares, tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hauria calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d'autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular no és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per evitar mals majors i altres, per temor de ser classificats com "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).
Finalment, l'argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d'Auschwitz) tindria lògica si aquest vestigi no estigués ubicat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat de Palma. I en qualsevol cas, aquí tenim els llibres d'història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.
A molts els dol la seva presència... però a qui pot molestar la seva absència? El record dels morts del Baleares és legítim, perquè són víctimes d'un conflicte bèl·lic en el qual tothom surt perdent. Però per què ha d'estar lligat a aquest mastodòntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidàs l'excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que l'envolta, i que també reivindicàs la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i a altres, víctimes d'una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de l'escultura La catedral d'Auguste Rodin (dues mans que s'entrellacen) seria una mena d'homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.
A hores d'ara, cap ciutat espanyola no manté vestigis d'aquest calibre en el seu nucli urbà; la Feixina és el (pen)últim exemple d'aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.
Manel García. Palma.
Retorn a la Valldemossa nacionalfranquista
Vergonyosa i indignant és la situació que es viu en el poble de Valldemossa d'ençà de l'arribada del capellà Ricardo Ramos. Un senyor que, tal com en els millors temps del franquisme, es dedica a ficar-se en temes que no són de la seva competència, com negar a la dona el dret de decidir sobre el propi cos i qualificar d'assassins els qui defensam l'opció totalment lliure i democràtica de l'avor- tament -un dret, per si no ho sap, reconegut legalment-.
Per acabar-ho d'adobar, des de l'arribada d'aquest personatge peculiar, sorgit dels túnels dels temps més foscos de la Santa Inquisició i l'integrisme teocràtic medieval, les misses es fan en "bilingüe" (para que nos entendamos todos), i la recatòlica parafernàlia dels oficis ens fan qüestionar si som a l'any 2009 o al 1939.
La darrera "perleta" del tal Ricardo ha estat posar des de la balconada del campanar de Sant Bartomeu una bona "rojigualda" com en els temps del "tío Paco" amb motiu de les festes de la Beata, dit sia de passada, cada vegada més retrògrades, per d'aquesta manera acontentar els pijos ultres madrilenys que estiuegen a la Cartoixa o a Son Moragues (familia Colón de Carvajal, Entrecanales i altres espècimens).
Tot plegat és tan surrealista que gairebé és un calc d'aquelles pel·lícules espanyoles dels anys 50 en blanc i negre com el poblet aquell de Bienvenido Mr Marshall, i més val agafar-s'ho a riure, tot pensant que d'aquí a uns anys jubilaran aquest individu i serà molt difícil substituir-lo per un de més "carca", llevat que duguin el de Sóller, que diuen que torna a les misses en llatí i d'esquena al públic.
Sor Tomaseta, pregau per nosaltres i alliberau-nos d'aquests dimonions espanyolistes, i pregau per la república, la independència i els Països Catalans.
Així sia per sempre; amén.
Jaume Calafell i Massanet. Valldemossa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El 18 de Juliol de 1936 un vaixell de passatgers de la Transmediterrànea va fe el seu recorregut habitual entre Palma i Barcelona. Entre els tripulants hi figuraven un bon grapat de catalineros, entre ells el meu sogre, nascut just devora es Bar Cuba a pocs metres de Sa Faxina. Les agafà el moviment a Barcelona i no pogent tornar a Palma la Companyia decidí que aquest vaixell cobrís la ruta comercial Barcelona-Marsella. En un d'aquells viatges varen ser atacats pel creuer "Baleares" que els enfonçà. Es salvaren el meu sogre i quinze o setze companys més, els altres moriren. Molts d'ells eren tan catalineros com els seus botxíns. Els sobrevivents passaren 3 anys empresonats a ca'n Mir, aquí on avui hi ha la Sala Augusta. Si l'Ajuntanebt de Palma considera que atacar un vaixell mercant és una heroicitat doncs que mantengui el monolit tal com està. Tanmateix, no són els espanyols que declararen herois a tots aquells que disparaven per l'esquena als soldats napoleónics, tot i abans de declarar-se la guerra?
Jo també estic plenament d'acord amb sa carta sobre es monòlit de sa Feixina i no en som s'autor, que consti; s'hi diuen coses que no se m'han ocorregut
El Sr. Rector de Valldemossa, Ricardito Ramos, s'hauria de dedicar a tasques més constructives com les següents: · Estar al costat de la gent gran quan ho passen malament. Ells sempre prediquen la caritat i la salvació però mai fan coses com aquestes. · En temps de crisi econòmica hauria d'ésser més auster en les seves celebracions i donar suport a la gent que està patint les fiblades de la carestia monetària. · Netejar el Cor de Jesús ja que és un polvorí. En qualsevol moment pot entrar en combustió per la gran quantitat de biomassa que hi ha (llenya seca, herbes, rostoll,...) i els residus que també qualsevol persona hi pot trobar (botelles de vidre, llosques, ...). Si qualsevol dia passés una desgràcia com aquesta els primers afectats serien els veïnats que hi viuen devora. A més amb aquesta acció donaria feina per uns dies a un grupet de persones. Aquest reaccionari retrògad ha de tenir en compte que cada vegada hi va manco gent a les seves celebracions eucarístiques; això deu ésser perquè fa una mescladissa de llengües incomprensible. Les seves misses fan olor a naftalina i la mitjana d'edat dels que hi van cada vegada és més gran. Per ventura aquest senyor es creu infal·lible i pensa que tot el que ha fet per les festes ha estat perfecte. Doncs NO, molta gent està descontenta amb ell i cada vegada perd adeptes. PD: Enhorabona a Jaume Calafell per la seva carta. Llàstima que sols hagi sortit en aquest diari. Esperem que més endavant la resta de mitjans es facin ressò del descontent que hi ha amb aquest personatge tan poc integrador i tan excloent. Ferran Mercant i Carmona, un altre valldemossí indignat.
Estic d'acord amb la carta sobre sa Feixina, per una raó ben senzilla. En sóc l'autor :-)) (Si no, estic ben arreglat!) Gràcies, una vegada més, per la seva publicació.