Cartes dels lectors

L'any 1975 em vaig voler presentar al Premi Ciutat de Palma d'investigació, un guardó que no es va convocar en gaires ocasions i del qual no se'n sol parlar massa. Segons les normes del premi, s'havia de presentar una memòria justificativa del treball previst, que en el meu cas feia referència a l'autocompatibilitat de l'ametller a Mallorca, i la vaig enviar per correu certificat al Negociat de Cultura de l'Ajuntament de Ciutat.

Més envant vaig veure a la premsa una nota que deia que només s'havia presentat un treball al premi d'investigació. Per a assegurar-me que era el meu, vaig anar al Negociat de Cultura de l'Ajuntament i vaig xerrar amb en Roman Pinya, que em va dir que el meu treball no havia arribat. Sort que jo duia el resguard de correus que donava fe que jo l'havia enviat, i després d'una sèrie de consideracions em va dir que encara que s'havia passat el terme, acceptarien que jo tornàs a enviar-lo i l'admetrien. Així ho vaig fer, però, pel que sembla, tampoc no va arribar a l'Ajuntament, ja que quan uns dies després, per Sant Sebastià, es va fer públic el dictamen dels diferents jurats dels Premis Ciutat de Palma, tornaren a indicar que només se n'havia presentat un al d'investigació, al qual se li havia concedit el premi amb totes les enhorabones...

A mi sempre m'ha restat el dubte sobre què va passar realment en aquella convocatòria. Com que el pensament és lliure, vaig acceptar la hipòtesi que el premi, al qual es presentaven generalment molts pocs candidats, ja estava decidit de molt abans, així que per a evitar problemes amb qualque membre independent del jurat, el millor era que no hi hagués cap competència entre treballs, sinó que només se'n presentàs un...

Per altra banda, he arribat a sospitar que si el meu treball va arribar a les mans d'en Roman Pinya, com que era una memòria científica escrita amb tot rigor en la nostra llengua, li va caure de les mans. No podem oblidar que d'aquells mateixos anys és la frase de n'Adolfo Suárez de com era possible d'explicar física nuclear en català!. Crec que, encara que hagin passat més de 30 anys des de llavors, en Roman Pinya continua pensant igual, de com és possible explicar l'autocompatibilitat de l'ametller en el més acurat català de Mallorca.
Rafel Socias i Company. Saragossa

Escoleta Huialfàs de sa Pobla
Uep! Com Va? El meu nom és Miquel Munar Pericàs i enguany acab a l'escoleta. Aquesta carta me l'escriu mon pare -jo, evidentment, encara no sé escriure-. Jo li dict i ell escriu. Vull dir que anar a l'escoleta Huialfàs de sa Pobla haurà estat de les millors experiències de la meva vida -la mare em diu que en tendré moltes, però d'aquesta segur que me'n record-. Bé, seguiré, hem fet feines per projectes (jo no sé què és però mon pare i ma mare n'estan encantats), hem fet un hortet, hem manipulat moltíiiiissimes coses, hem après moooolts de valors (els pares diuen que això em fa més bona persona). En definitiva, hem après passant-nos-ho bomba! He tengut la sort, al llarg de 2 cursos, de conèixer un equip de mestres extraordinari que han fet molt feliç la meva estada a l'escoleta.

Vull donar les gràcies a cadascuna d'elles per la seva implicació, dedicació i amor amb què sempre fan les coses, de segur que em serà difícil veure un equip de mestres tan conjuntat i que tengui tan clara la manera d'entendre l'educació i l'ensenyament. Per sobre de totes elles, però, hi ha na Magdalena Lozano (quin amor!), na Magdalena Cladera (quin confit!) i na Irene (quin reforç!), elles han estat el meu punt de referència, el meu equilibri, la meva solvència a l'hora de fer, la meva felicitat.

Magdalenes, quina sort que sigueu mestres i faceu tan feliços els infants, quina sort haver pogut gaudir de la vostra coherència, de la vostra harmonia, de la vostra sensibilitat, del vostre amor, del vostre... tot! Sempre us tenc a la boca a l'hora de contar coses a la gent... Magdalena L. aquí, Magdalena C. allà..., fins i tot els pares es posen gelosos (no m'ho diuen però jo els ho veig a la cara!). Na M. Lozano ha tengut un fillet (com la mamà, que vàrem coincidir a l'hospital i jo em vaig posar molt content!) i els darrers mesos no ha vengut perquè m'han dit que l'ha de cuidar, l'he enyorada mééééééés!

Tanta sort que na M. Cladera i na Irene han estat 2 confitets els quals mai no sabran quant els estim ni quant de bé m'han fet. El meu pare diu que també hauria de donar les gràcies a l'Ajuntament per dotar l'escola de tots els recursos que demana, però jo d'això no n'entenc i no en vull parlar.

Per acabar; moltes gràcies escoleta Huialfàs per tots aquests bon moments que m'heu fet passar, us estimaré sempre.
Pere Joan Munar . Sa Pobla.