10/06/09 0:00
TW
0

Les oficines bancàries i els seus clients
Recentment, he pogut comparar la manera d'actuar de dues oficines bancàries amb els seus clients. No en donaré els noms per no fer-ne publicitat, però sí que diré que són ben conegudes. Una d'elles em cobrava cada mes el correu que m'enviava. Vaig sol·licitar poder fer per internet totes les consultes, per la qual cosa vaig demanar que no m'enviassin més correu i, en conseqüència, que no me'l cobrassin.

Varen accedir a la meva petició, però com que "no és or tot allò que lluu", l'estocada m'arribà després: em volien cobrar dos euros per imprimir dos fols amb les retencions per fer la declaració. Pel que fa a l'altra entitat, un dia vaig anar a fer-hi una gestió. També em varen imprimir un document, però aquesta vegada el servei -ara sí que puc parlar de "servei"- va ser totalment gratuït. I, a més, vaig poder comprovar que m'havien lliurat mig fol reutilizat. Quina grata sorpresa!
Joan Llull. Sant Llorenç.

Creia que eren sols unes pedres que s'havien de tirar
Creia que eren sols unes pedres les que s'havien de retirar. Desmuntar unes peces tallades en forma piramidal, possiblement de les pedreres de Llevant. Creia que només faria falta la força dels braços o l'ajuda d'una màquina per tomar aquesta construcció. Però no, pesen, pesen tant que no les poden moure. Així ho volgueren quan ho feren construir: hi usaren un ciment fort que fermés generacions, una darrere l'altre, a la seva imposició, per quedar enclavats per sempre, els Jinetes de Alcalá, en la memòria i en la història que trepitjaren. No és un caramull de pedres: per tomar-ho fa falta reconèixer què pensam de la història del nostre país, fa falta compromís amb les nostres idees i coratge per lluitar contra els qui encara s'imposen. No són morts: els colpistes, l'Església, els militars i els falangistes encara manen.

Els qui són morts, assassinats per ells, són els republicans. Els Jinetes de Alcalá encara destrueixen la història. Molts intel·lectuals, professionals i aficionats coneixen prou bé el que diu Walter Benjamin a l'Angelus Novus -escrit un any abans que els terroristes erigissin l'obelisc-. En poques línies anuncia que els opressors són els mateixos: els d'avui, d'ahir i de demà. Hi diu: "El passat és una sola catàstrofe que acumula ruïnes sobre ruïnes produïdes per una mateixa força aniquiladora"; és la violència dels poderosos sobre els oprimits. Però ens està permès actuar en el passat: des d'aquí, des del present, s'ha de "despertar els morts i recompondre allò que ha estat destrossat". Avui, de Benjamin se'n publiquen llibres cada any, se'n fan tesis i biografies i s'hi dediquen suplements de diari, però molts d'aquests que el citen no ho farien si s'haguessin de comprometre amb la seva vida, perquè Benjamin va tenir una vida i una mort assetjada pels mateixos que combregaven amb els Jinetes de Alcalá.

El Consistori no escolta els morts, se n'amaga, només escolta els vius que encara manen. Si en Juncosa és un arquitecte represaliat que va ser obligat a projectar l'obelisc, que sentia trair les seves idees quan l'erigien, com és possible que les autoritats en vulguin fer un record d'ell? Si per aquest motiu havia de mirar avergonyit el seu company d'ofici, l'arquitecte Josep Lluís Sert, compromès amb la República fins a l'exili i amenaçat si tornava a Espanya, que va haver de construir l'estudi del seu gran amic Joan Miró des d'Amèrica amb l'ajuda d'Enric Juncosa, que en dirigia les obres com a arquitecte i cunyat de Joan Miró. Hem de recordar i agrair a la família Juncosa el fet que, gràcies a les seves influències amb les forces falangistes, van poder protegir el pintor Joan Miró, que es va refugiar a Mallorca a causa de la seva fidelitat a la República, que va plasmar, com el Gernika de Picasso, en un mural exposat al Pavelló de la República a París l'any 1937; pintura perduda o eliminada per aquests motius quan l'obra va tornar a Espanya. El record que guardam els mallorquins del compromís de Joan Miró és de quan Francisco Franco va voler anar a veure'l al seu estudi i Joan Miró en va marxar per una altra porta,

El poeta català Joan Vinyoli deia sobre els morts: (...)
Visquem-ne acompanyats -com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure'ns. Llur silenci
se'ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges.
Cada dia
posa'ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
(...)
(El silenci dels morts)
Magdalena Jaume. Barcelona.

Ara, solucions
Quan vaig llegir el lema europeu del PP vaig pensar que estaven de broma. Home, em vaig dir, quin luxe de dreta que ve a oferir-nos solucions ara, quan abans no ens va donar descans (esmenti vostè ara el seu escàndol favorit). És molt didàctic que el PP torni amb tants ànims, desorientat per lluites internes i sense gens de voluntat de canvi social. No podem oblidar que a la dreta l'encanta fer-nos una constant reeducació moral, encara que per a això s'hagi de carregar les nostres pròpies arrels culturals encapçalant la recent manifestació contra suposades imposicions lingüístiques. Malament començam, si el problema és precisament que el PP vulgui donar solucions ara.
Juan M. Sánchez. Palma.