Molt honorables?

En un descans de la funció vaig aprofitar per visitar tot el conjunt i la cafeteria, i també els vestíbuls on s'està el públic mentre espera que l'espectacle comenci de nou. El que més em va cridar l'atenció no va ser l'acurada decoració ni la barreja d'elements clàssics amb altres de clarament avantguardistes. No. Res de tot això. Allò que més em va cridar l'atenció va ser que al vestíbul de la segona planta, al costat d'un mirall gran i espaiós, hi ha una mena de placa commemorativa que, més o manco, diu que la reforma del Teatre Principal va tenir lloc durant el mandat com a presidenta del Consell de Mallorca de la molt honorable Maria Antònia Munar, que coincidí, també, amb el càrrec de consellera de Cultura del mateix Consell de l'altra molt honorable Dolça Mulet.

A mi, personalment, m'hauria agradat més que la placa fes menció dels doblers públics utilitzats i la paciència demostrada per tots els ciutadans, els mateixos que han pagat la reforma, des del moment que quedà palesa la incompetència del Patronat de la Fundació Teatre Principal quant a la realització precisament d'aquesta reforma, que arribà a ser eterna.

D'altra banda, només vull fer evident una cosa; segons els Diccionari de la Llengua Catalana editat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'adjectiu «honorable» refereix a algú digne d'honor, mentre que el terme «honor» requereix la qualitat moral que porta algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l'estima dels altres i en la pròpia...

No ho sé. Ara que hi penso, potser el que més em va molestar d'aquesta placa commemorativa a què em referia abans fos precisament el tractament d'honorable...

Segurament ha estat això el que m'ha portat a escriure aquesta carta, aquest sentiment de disgust barrejat amb un altre de molt més espès i dolorós: el de la impotència.

Sí, segur que ha estat això.

Miquel Vicens. (Rebuda per e-mail).