TW
0

Em fascina veure com els temps moderns aconsegueixen capgirar tant les coses. Com ara les vagues: Una eina de lluita solidària per les millores socials, un dret dels treballadors aconseguit amb sang i esforços, una bandera associada tradicionalment al moviment obrer industrial. I què és avui una vaga? Una palanca per fer pressió amb demandes purament de millora econòmica de col·lectius concrets. No hi ha demandes socials, com ara la millora de l'educació o la sanitat pública, ni solidaritat amb els més desprotegits. Es perd el contingut i el potencial de reivindicació social bescanviant-lo per una mena «què hi ha de lo meu?», cec a tot el que es mogui fora del nostre cercle. Són la majoria del sindicats els principals promotors d'aquesta perspectiva tancada i d'aquesta forma d'acció que en diuen col·lectiva, però que sols defensa interessos individuals agregats, i no béns vertaderament col·lectius. Així, tenim dret per demanar més bocí del pastís per a nosaltres, però no per decidir quins en seran els ingredients, o per reclamar un repartiment més equitatiu. Però no és un dret igual per a qualssevol col·lectiu. Avui la vaga és un dret que associam als que estan millor, als que tenen més seguretats al seu lloc de treball: als funcionaris, als pilots, als metges... Desgraciadament els que tots sabem que més ho necessiten, tenen més problemes per anar a la vaga. Els precaritzats, els explotats, els aïllats, els que treballen a grans companyies que deslocalitzen amb la mateixa facilitat amb què tu o jo ens canviem de roba, tenen moltes més dificultats per accedir a aquests drets. Almenys siguem sincers i no ens tapem els ulls. Avui he sentit als mitjans d'una vaga d'immigrants «irregulars» a París, que reclamaven la legalització de la seva situació laboral i d'estada al país. Potser m'equivoco i sols és a vora meu on es capgiren les coses?

Sebastià March, sociòleg. (Rebuda per e-mail).