Quadern de viatge a la platja de sa Marjal

8.30h del matí. Partim de Campanet cap a Cala Rajada, on hem de sortir amb el vaixell que ens passejarà per davant la piscina de la vergonya. Perfectament podríem dir costa de la vergonya. Abans Costa dels Pins, ara costa del ciment. Enormes xaletarros edificats amb desvergonya sobre els penya-segats desvirtuen els paisatges idíl·lics d'un litoral que ja no és el que era. Comprovo astorat que els hotels, les agències de viatges, els restaurants de la zona han esborrat les edificacions de la seva publicitat. El ciment i el totxo enfonsen els seus negocis. Els estrangers s'enamoren de la bellesa de les nostres terres. Estrangers en terra pròpia contemplam com són enganyats. Tocam amb les mans la construcció d'una societat de privilegiats i no privilegiats. Regatistes reials regategen l'estat del benestar dels natius gaudint de les terres conquerides mentre cacics forasters manipulen i compren la voluntat de la gent i dels que vetllen per l'Estat de Dret. Dels seus drets. En arribar a port trobam els mateixos de sempre. I ho som, perquè sempre hem estat els mateixos. Perquè no hem canviat mai, perquè tenim molt clar el que som i allò que volem ser. Comentaris d'indignació i de ràbia omplen les converses de bord. Ressonen encara les mentides de joves ultraconservadors exaltats en rodes de premsa. La servitud dels partits unionistes espanyols pagant favors al cacic que els fa propaganda ideològica dia sí, dia també al seu diari. Encara no tenen prou amb IB3. La presència de la llanxa de la Guàrdia Civil que ens segueix de prop, talment uns delinqüents perillosos. El desplegament policial per mar, terra i aire és per protegir el cacic i els seus defensors de la dignitat dels natius expressada de manera pacífica. L'avioneta immunda sobrevola una pancarta amb l'eslògan «Libertad sin ira», provocant la rialla col·lectiva. Na Nanda bromejava dient «no ho heu llegit bé al·lots, diu Libertad sin isla!». Tornàrem a riure. Una altra avioneta contestava a la immundícia: «La costa és de tots». 11.00h. Arribam a la platja de sa Marjal. Els manifestants catalans exigíem una costa de tots. Arribaven de tots els punts de Mallorca amb els seus propis mitjans. Els espanyols defensant la usurpació legal d'una part de la Costa dels Pins, vinguts de totes les parts de les Espanyes. Una estada pagada a preu de luxe pel cacic i el partit que li fa costat. Només ens va interrompre el berenar una llanxa a tota pastilla des d'on un parell d'unionistes espanyols ens escridassaren un provocador «'Viva España!». Reberen la nostra indiferència. Potser era més important no perdre tallada. Jo crec que el nostre seny els va passar per damunt. Xeremiers amenitzaven la calor i algun capfico de tant en tant ens refrescava el dia a peu d'arena. Un grup de castellers feren un pilar onejant una estelada. Un grup de quatre o cinc nins i nines jugaven onejant estelades al vent damunt les dunes, just davant la mirada amenaçant dels antiavalots de la Guàrdia Civil. Record la part dels penya-segats de la Costa dels Pins lliures de la barbàrie de ciment i totxos. Dues imatges precioses. 15.00h. De retorn al port de Cala Rajada ens acompanyava el regust discret i el sentiment humil de la nostra dignitat a la manera del mestre Martí i Pol: «I en acabat, deso de nou la pàtria, que és petita i l'estimo en un racó resguardat i discret del guarda-roba...».