«Y hay un artículo octavo que dice que las Fuerzas Armadas
tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de
España, defender su integridad territorial y su ordenamiento
jurídico constitucional. Si ese es el drama que algunos quieren
acometer, allá ellos... Viva la Constitución española!». Amb
aquestes paraules i recitant un dels seus articles preferits, el
dinosaure predemocràtic Manuel Fraga Iribarne, ens tornava a
«delectar» amb un dels seus interessants discursos reconvertits, a
voltes, en autèntiques proclames ultranacionalistes. Dies després i
d'altra banda, el Sr. Félix Sanz, Cap de l'Estat Major de la
Defensa, afirmava en roda de premsa durant els actes de la festa
del Pilar que «la unidad de España es una preocupación para los
militares» i que tenia «un gran interés» en què «España siga siendo
la patria común e indivisible de todos los españoles». Si ens fixam
en el contingut de l'article en si, d'un document que, aquesta
mateixa setmana, farà trenta anys de la seva redacció i posterior
aprovació, podem observar que hi ha alguna cosa que no acaba
d'encaixar. Almenys, a qualsevol Estat que s'autoproclami com a
democràtic.
Si analitzam la situació conjuntural de la redacció d'aquest
text constitutiu on hi participaren uns polítics, alguns, de
dubtoses conviccions democràtiques, i d'altres, sobre la pressió
d'unes corts espanyoles encara amb la participació ferotge de
diputats militars de l'exèrcit franquista, podem entendre millor
les greus mancances democràtiques que es desprenen de la majoria
dels seus articles. Si analitzam les dues intervencions apel·len al
mateix article vuitè de distinta manera però bastint el mateix
argument: «la unidad de destino en lo universal» com a prioritat i
preocupació. I és en aquest sentit, en referència explícita a
aquest article vuitè, on vull fer la meva reflexió: a qualsevol
País avançat dins un marc radicalment democràtic, els exèrcits no
són pares tutors de la voluntat social i popular. I no cal dir, que
en referència als personatges en qüestió, si a un ja l'haurien
«jubilat» passant a formar part de la tèrbola i obscura història
repressiva del moviment feixista espanyol, a l'altre l'haurien
convidat a abandonar el seu càrrec tot i sortint per la porta del
darrera, si tenim en compte que quan els militars participen de la
vida política, només és a països amb règims de govern dictatorials.
En qualsevol cas, no es pot acusar ningú de trencar la convivència
sense caure en la més absoluta demagògia, pel simple i democràtic
fet d'expressar i presentar propostes que puguin provocar canvis
substancials d'un text constitucional desfasat en el temps i en les
formes: avançar cap a la plena modernització del nostre País, una
estructuració socioeconòmica més justa per a la ciutadania, un
millor sistema de finançament i una democràcia més sana. Quan només
una de les parts imposa les seves regles de joc sense que l'altra
tingui opció només que la d'acatar les ordres i resignar-se amb
allò de «això és el que hi ha, t'agradi o no», no podem parlar de
negociació... sinó d'imposició. Com a conclusió, l'anàlisi
estructural de l'article vuitè ens explicita la plena legitimitat i
legalitat a l'ús de la violència militar dels exèrcits espanyols
per «posar ordre» en el cas que les diferents nacions (Països
Catalans, País Basc i Galícia) que romanen avui dia subordinades a
l'Estat espanyol, decideixin de forma lliure i democràtica el seu
propi camí cap a la sobirania nacional. En definitiva, no es pot
entendre un model plenament democràtic quan, aquest, és tutelat per
les armes...
Joan Miquel Chacón. (Rebuda per e-mail).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.