Després de la feta de Fresno, en què Espanya, gràcies als fils que ha moguts la seva diplomàcia arreu del món, ha aconseguit aturar l'entrada de la selecció nacional catalana d'hoquei en el concert internacional, començam a veure de què es tractarà l'«Espanya plural» d'en Maragall i d'en Zapatero. Aquesta acció s'ha d'afegir a la maniobra que va fer en Moratinos, d'aprofitar la denominació regional del català a València per embullar la troca davant tot Europa, si parlam una llengua o en parlam dues, o una i mitja segons com es miri. Així va fer anar en orris l'oficialitat del nostre idioma a Europa. Tot per no dir tot dret que no, com hauria fet n'Aznar. L'objectiu del PSOE, a la vista d'aquests fets, no varia gaire, per no dir que gens, del del PP. La diferència, això sí, és el «talante». Sense tanta de pressa, amb les cartes una mica més tapades, tira-tira i fent les coses més «mañosamente».
El partit que, pens jo, ara ha d'anar molt alerta a fer de Pujol II és ERC. En Pujol (com en Cambó en el seu temps, l'altre líder històric burgès) es pensava que, fent de bon al·lot amb els espanyols, arrufant la banya dins la closca quan li mostrassin les ungles, tornant-la treure per avançar una mica en venir el bon temps, assegurant sempre la «governabilitat de l'estat» part damunt la supervivència de la nació catalana, fent tot quant pogués per ajudar a modernitzar l'economia espanyola, esperant la integració d'Espanya a Europa, a l'euro i tot això, d'aquesta manera, aconseguiria fer una espècie de mini estat dins l'estat espanyol. Més o manco com el Quebec dins el Canadà. Però bé, l'aixeta de l'Espanya de «las autonomías» fa estona que no raja pus. I amb en Zapatero i en Maragall ja tenim els símptomes de fins on podrem arribar. Voldria anar errat, però tot fa pensar que continuarem lligats a l'estaca. Amb una mica més de corda per estirar-nos les cames, això sí.
Crec que l'inde-
pendentisme, a hores d'ara, aniria més bufat que unes xeremies amb n'Aznar i amb el PP si fossin estats aquests els qui haguessin protagonitzades les endemeses del «valenciano» i de Fresno. Però, com que les ha protagonitzades el PSOE, param l'altra galta. D'acord que no hem de ser uns desesperats. Perquè una nació no es fa (o refà) amb quatre grapades. I de vegades és tasca d'unes quantes generacions. Però alhora hem d'anar alerta a continuar la política d'en Pujol d'aguantar totes les betcollades sense ni tan sols remugar. Amb les herbes molles, tothom s'hi torca el cul. No pot ser, continuar badant. ERC haurà de fixar, i ben aviat, quins avanços nacionals vol amb la seva participació en el govern d'esquerres híbrid hispanocatalà de la Generalitat. I en quin termini vol tocar aquests avanços amb les mans. Si aquests avanços no arriben, haurà de sospesar si valdria més cercar la reconstrucció nacional des de l'oposició i des del carrer, si no vol decebre els seus votants.
Els PSOE, amb l'aturada del català a Europa i de la selecció d'hoquei, ens han tirades dues gerres d'aigua freda que, ben aprofitades, podran servir per fer-nos deixondir. Ens han refrescada la memòria històrica i ens han recordat que, nacionalment, no hi ha res que s'assembli més a l'Espanya de dretes que l'Espanya d'esquerres. S'està a saber si ara, en aquest nou període històric, no hi haurà res tan semblant al catalanisme de dretes com el catalanisme d'esquerres en bona al·lotesa i en confiança gratuïta amb els socis espanyols de govern. L'altra lliçó que, si anam vius, podem aprendre de les dues poalades d'aigua freda del PSOE és que Espanya, tot i ser un estat, no es conforma amb la seva pròpia força i no dubta a córrer escapada en cerca d'ajut internacional per mantenir Catalunya subjugada. Sigui dit entre parèntesi, històricament, sempre s'és moguda dins aquesta línia: el 1714, Castella va ocupar la Corona d'Aragó amb l'ajut de França. I el segle passat, en Franco va tenir l'ajut de l'Alemanya d'en Hitler i de la Itàlia d'en Mussolini. Catalunya, en canvi, ni ara ni temps enrere, ha cercat ajut internacional per surar en el concert internacional de nacions lliures. Portugal, si ara no és una simple autonomia espanyola, és perquè històricament sempre s'ha assegurat el suport d'Anglaterra. Si Cuba no és com les Canàries o com les Balears és perquè va obtenir el suport dels Estats Units d'Amèrica per emancipar-se. Si repassam la història dels moviments d'emancipació nacional de la primera meitat del segle XX a Europa, que va ser quan es van constituir en estats independents la majoria de nacions lliures que ara la formen, veim com sempre, sempre, sempre hi ha hagut la participació d'una tercera potència: generalment. Amèrica, Anglaterra, Alemanya o Rússia. Bé, ho vénc a dir perquè Catalunya, tant temps enrere com encara ara, que compta amb un partit independentista en el govern autònom de la seva regió central, no cerca altre aliat exterior més que la part bona al·lota i comprensible d'Espanya que s'imagina que hi ha. I així no podem anar ni amb rodes.
Que vagi alerta la Catalunya Central del Tripartit, i sobretot ERC, a fer com la dona maltractada que, així i tot, s'aferra desesperada al seu maltractador en qui, malgrat tot, continua confiant. Una pallissa darrera l'altra. No ho diu, per cert, aquell anunci televisiu del «talla!» que fa la Generalitat contra el maltractament de les dones?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.