Israel i hebreus

Afirmau en la vostra editorial de dimecres pasat que «La presència de l'Estat d'Israel no ha encaixat a la regió, sinó que sempre hi ha estat una font de dolor i de destrucció. La impunitat amb què els governs d'Israel soterren qualsevol idea de pau compartida crea en el món islàmic un sentiment de frustració i de ràbia del qual el fonamentalisme extreu les principals raons per a les accions terroristes».

Certament, l'existència d'Israel suposa un problema per a tots aquells que fan una lectura esbiaixada de l'Alcorà. Per explicar-ho en poques paraules, des d'aquest punt de vist, l'afirmació que els musulmans «sou el millor poble» (Alcora 3:110) és una veritat absoluta, i la conseqüència lògica que se'n desprèn és que les altres religions que són tolerades -cristianisme i judaisme- són considerades inferiors i més febles. En el cas d'Israel, la imatge del jueu dèbil i humiliat que el caracteritzava en el pensament islàmic tradicional medieval, ha quedat superada, en el pensament islàmic fonamentalista, per la imatge d'un jueu poderós que posa en perill no només tota la comunitat islàmica (dar al-islam), sinó també la resta del món. Així ho afirmà Hamàs en la seva carta fundacional o mithaq (1987, art. 22). Aquests mateixos grups mai no donaran legitimitat a cap mena d'acord perquè segons aquesta visió avant la lettre, ningú no està autoritzat a pactar, excepte Déu mateix.

La fundació del modern estat d'Israel va ser explicada, per les autoritats catòliques, com la creació d'una entitat completament secular mancada de tot significat teològic (Keny, A. Catholics, Jews and the State of Israe, Paulist press, 1993, pag 47).

Tot i això, l'existència d'una entitat política autònoma anomenada Israel també planteja problemes a certs corrents polítics. Un dels primers oponents al sionisme, moviment que reclamava el dret dels jueus a definir-se com a poble, va ser la mateixa esquerra europea. Personatges tan dispars ideològicament dintre de l'esquerra europea clàssica com Karl Kantsky i Otto Bauer afirmaven que el sionisme era una contradicció per a l'única solució veritable a la qüestió jueva, «és a dir, la plena assimilació». Alhora també veien el sionisme com incompatible amb el Proletariat internacional. El canvi definitu va esdevenir a partir de l'any 1967. Israel va deixar de ser considerat un estat feble mentre aquest patia un gir cap a la dreta, alhora que l'esquerra europea inicià un procés de deslegitimització del sionisme per se. L'ocupació d'uns territoris jordans determinats, en una època en què els estats europeus deixaven de ser superpotències colonials, s'ha anat traduint amb un gir dels sentiments i identificacions en favor de la part que és percebuda com a més feble.

Alguns grups d'esquerra han adoptat part del discurs de grups radicals palestins atrets per la màgia de l'acció directa i extremisme polític. El fet que entre els objectius d'aquests grups violents hi hagi el d'atacar jueus que viuen lluny de la zona en conflicte i que no tenen cap vinculació amb Israel s'emmarca en la visió compartida amb els extremistes palestins que el camí per a desestabilitzar Israel cal debilitar també els jueus d'arreu del món, com si fossin un tot. Per a aquests grups no hi ha diferència entre Israelians i jueus. Tots són sionistes.

En resum, el vostre editorial d'avui és un marc perfecte per a reflexionar sobre l'ús que féu del terme «hebreu» o «jueu» en parlar del conflicte palestino-israelià. Ha quedat clar que la política del vostre diari és demostrar al lector que Israel és el problema mundial, l'únic potser, i que un cop resolt s'acabarien els problemes del món. Repetiu estereotips que assenyalen els «hebreus/jueus» com quelcom d'odiós.