La Palma que no coneixia

Començava a fer foscor, i molta gent encara era al carrer. La varietat racial de les persones que anava veient em cridà molt l'atenció. N'hi havia moltes de color, les dones ben vestides amb roba acolorida i cridanera, i els homes generalment amb vestimenta de marca esportiva, sobre la qual lluïen cadenes i rellotges d'or. Em vaig passejar pel carrer Tomàs Rul·lan, la plaça de Fra Joan Alcina... Llengües desconegudes competien amb accents espanyols, alguns dels quals em recordaven la Dominicana. Em pensava jo que Son Gotleu eren els edificis del carrer Idalecio Prieto, generalment ocupats per nouvinguts de la península, però, quina equivocació més gran! Aquells carrers eren presos per les persones arribades de països allunyats, en un un barri multicultural, amb cap traça mallorquina i molt poca d'espanyola o de peninsular, com vulgueu.

Ho he comentat als amics, i els ha sorprès la meva observació i les reflexions que en trec. Els he animat a anar-hi, que mirin com creix Palma. Crec que tothom té dret a viure-hi, a Palma, però també que d'aquesta manera ni ells, els nouvinguts, ni la resta, no en traurem profit. Així no hi ha manera d'integrar ni culturalment ni socialment ningú. I el tema de la llengua, em perdonin, resulta ridícul en aquestes circumstàncies. La qüestió és molt més grossa. Per això, anim tots quan llegeixin aquesta carta a visitar els carrers de Son Gotleu, si no ho han fet ja