La querida

El sexe era una altra cosa, i per a la seva satisfacció hi havia els amants més o menys estables i la disponibilitat de les serves, concretada en institucions con el dret de cuixa. Amb la burgesia, el sentit patrimonial de la unitat familiar s'eixampla més enllà de la noblesa, però, per altra banda, els drets individuals són reconeguts, fins i tot per a les dones, i això dificulta les solucions que aportava el llibertinatge medieval. L'instint dels mascles burgesos havia de trobar a fora del matrimoni una via de satisfacció que no posàs en perill l'estabilitat del patrimoni familiar, i això en una societat on els homes ja no podien disposar d'altres dones com si fossin objectes.

L'invent feliç dels segles XIX i XX va ser la institucionalització de «la querida». Narcís Oller és el millor retratista de la burgesia industrial catalana, però ja ens agradaria que també Llorenç Capellà ens contàs la lletra menuda d'aquell món de les cupletistes, que tenien preferència a l'hora de cobrir les places de la plantilla de querides dels senyorassos. La institució va arribar a alts graus de respectabilitat, com totes les creades per la burgesia que, en això, no tenia pàtria. És ben coneguda l'anècdota d'aquell industrial català que, en una funció del Liceu, mostrà a la seva dona la querida d'un competidor. «M'agrada més la nostra», contestà amb molt orgull la senyora, que, com Hilary Clinton, sabia estar en el seu lloc, i no era una sobrevinguda indocumentada com lady Di. El franquisme significà la irrupció d'una nova classe en el món de l'opulència: la gent del règim. Aquests senyors omnipotents solien agrair els favors o la fidelitat amb sinecures i prebendes. I una de molt principal era l'adjudicació d'un monopoli. Aquí, a Mallorca, tots recordam que el transport regular s'anomenava «s'esclusiva» a cada poble. A Felanitx era clara l'adscripció ideològica de l'amo de la concessió perquè cridava: «Presos al camión» quan els havia de traslladar a Palma (o qui sap si directament al cel). Però les viudes de militars franquistes o les querides dels jerarques del règim, en lloc d'un camió, rebien un estanc. El personatge de l'estanquera en èpoques feixistes ha anat associat sovint a tendències libidinoses (recordau, per exemple, l'estanquera d'Amarcord). Tot això coexistia amb una altra figura: el concubinatge, que era com un matrimoni per lliure, és a dir, en pecat mortal. Com que no tenia implicacions patrimonials, se solia produir entre gent de baix nivell social i aleshores s'anomenava viure «arrejuntados». Aixó, evidentment, no es podia predicar de parelles com la de J.P. Sartre i Simone de Beauvoir, posem per cas. Els artistes i la gent d'alta cultura no s'han sotmès mai a les convencions del moment i han actuat amb una llibertat fora mida, com Bertrand Russell, que no trobà cap inconvenient a colgar-se amb la seva nora. I la norma del celibat també ha fomentat alguna astúcia per escapolir-se'n, com la dels capellans que tenien majordoma. Ara els homes madurs, que eren els beneficiaris d'institucions com la de la querida, ho tenen molt difícil. Amb el progrés econòmic ha desaparegut (en el primer món) molta part de l'utilitarisme del sexe. Ja no es produeixen casos com el d'aquella mare de llinatge exòtic que agraïa la beneficència d'un senyor amb els favors sexuals de sa filla joveneta. Això va passar fa cinquanta anys al meu poble, el senyor hi va fer la pell en plena funció, i l'al·loteta ecara es passeja. Ara les dones, amb l'augment de l'autoestima i amb això dels divorcis, separacions i casaments encadenats, no volen romandre en estatus inferiors, de manera que qualsevol relació que s'assembli a la de les antigues querides és essencialment precària i efímera. Si de cas, s'han invertit els papers i són dones com Sara Montiel o Marujita Díaz les que voldrien tenir queridos, però, amb la mort dels convencionalismes, ja no és possible la transgressió. I als homes nostàlgics de la institució només els queda encalçar les dones feliçment casades, però aquestes, i només si són d'esperit aventurer, eventualment proposen exclusivament contactes molt esporàdics, que per això són feliçment casades. Per tant, es pot ben dir que una institució tan entranyable com la de les querides està en fase crepuscular ben avançada. Com la generació d'un servidor de tots vostès, ja que n'ha vistes de tots colors.