Avui, 20 d'agost del 2002, he estat testimoni d'un dels paradigmàtics casos de conflicte lingüístic que afecten sovint persones individuals en establiments comercials oberts al públic en aquest país nostre —un país tan especial, tan ric i tan pobre alhora, tan bell en certs aspectes i tan tristoi en tants d'altres. Una clienta catalana ha perdut la paciència davant allò que eufemísticament podríem anomenar resistència lingüística d'una empleada de parla castellana, entestada a fer-li repetir diverses vegades les comandes successives amb aquell inefable «¿Cómo?» que interposen per costum certes empleades quan senten una frase en català. La clienta, que al final s'ha vist obligada a fer les comandes en castellà, s'ha indignat i ho ha fet saber amb prou contundència perquè la resta de clients ho sentissin: «—No hi ha dret d'haver de fer servir, aquí, fort i no et moguis, una llengua que no és la meva!». L'empleada, sorpresa per l'endemesa, ha confessat que ella entenia perfectament el català, però que no havia seguit la conversa. Una sortida realment sorprenent.

He observat les cares dels altres clients, testimonis de l'escena, i m'ha semblat notar que l'efecte causat era una combinació d'indiferència i d'impaciència (als supermercats, ja se sap, tothom té pressa). Una parella d'espanyols pareixia, així i tot, divertida. L'empleada semblava compungida: no devia estar acostumada a reaccions com aquella.

He intentat trobar, a la sortida, la clienta afectada. Volia tranquil·litzar-la d'alguna manera i també fer-li arribar la meva solidaritat. No he pogut, però, aconseguir-la. Si l'hagués aconseguida tenia la intenció de dir-li això: —Senyora, vostè vessa de raó amb la seva indignació. Ara bé, jo voldria fer-li veure que tot i que la conducta de l'empleada no és irreprotxable —és descaradament múrria, atès que ella mateixa en un moment donat ha confessat que entenia perfectament el català—, la responsabilitat primera d'aquests fets cal cercar-la en una altra banda. Primer de tot en l'empresa on s'ha esdevingut l'episodi; en segon lloc, en les institucions polítiques del país. L'empresa on ha succeït tot això —una empresa catalana, de gran implantació a Catalunya i, darrerament, a Mallorca— va rebre fa uns anys un premi de la Generalitat per la seva contribució a la normalització lingüística del català. Quan aquesta empresa es va instal·lar a Mallorca, molts de mallorquins ens vàrem il·lusionar: com a mínim uns grans magatzems protegirien la nostra llengua —vàrem pensar. Ben aviat, però, hem hagut de topar amb l'imperi de la pela: si la clientela és forastera, no hi valen raons. En castellà es ven millor, i s'ha acabat.

Aviat farà quatre anys, d'altra banda, que en aquest país governa un anomenat Pacte de Progrés, format per quatre partits, dos dels quals s'anomenen nacionalistes. Al llarg de tot aquest període, aquest Govern no ha estat capaç de dictar una sola norma que en tots els nivells impedeixi als establiments comercials discriminar la llengua del país. I si aquesta norma existeix, pocs la deuen complir a jutjar per les nombroses denúncies que els mitjans ens en donen a conèixer.

Els polítics, senyora, tant els de Catalunya com els de les Balears, carreguen sobre les espatlles dels ciutadans individuals la responsabilitat de fer front al conflicte lingüístic. Als polítics els deu vostè, en part, la mala estona que ha passat al supermercat i totes les males estones que vostè vulgui passar en el futur per aquest motiu. Per això és que pens que ja ha arribat l'hora de fer-los a tots botifarra i enviar-los a prendre pel sac. I si diuen que en l'actual situació no poden fer res més del que fan, doncs que mirin de canviar la situació: d'altres, en l'àmbit de l'Estat, ja ho estan intentant en sentit contrari aquests dies.