La qüestió nacional

Tampoc no puc parlar gaire, dic això després de llegir totes les rèpliques i d'haver"ne gaudit de moltes! Però anem al bessó de la qüestió, que precisament és que no n'hi ha, de bessó, sinó purament envoltori i focs d'artifici, en tota aquesta història. Anem a verue: que al PSIB"PSOE hi ha persones declaradament nacionalistes? Fantàstic. Que aquesta és una sensibilitat emergent al partit? Magnífic! Que això es traduirà aviat en iniciatives polítiques tangibles i quantificables de tarannà nacionalista? Ca barret, pots pensar!...

Ja ens ho repeteix el mateix senyor Moll: el PSIB"PSOE no ha estat mai ni és un partit nacionalista. I als partits polítics se'ls ha de jutjar per les seves accions, no per les seves paraules ni per les sensibilitats que, a la intimitat de la llar, o fins i tot a les tribunes mediàtiques, pregonen els seus membres i simpatitzants. Fa temps que sabem que en política hem de procurar destriar acuradament el gra de la palla, els fets tangibles de les paraules grandiloqüents. Ens demanarem per tant: de què serveix tenir tan il·lustres nacionalistes a les files d'un partit no nacionalista? De ben poca cosa, vists els resultats, i em perdonaran que deixi en segon pla els aspectes simbòlics i aquest pedigrí de ferreret que mostren a tothora darrerament. Que potser seria molt útil que el golejador madridista de torn mantingués en el fons del seu coret un inflamat sentiment blaugrana en sortir al camp? No gaire, no? Idò per aquí va la cosa.

Si hem d'esser justs, aquesta evolució és positiva, encara que només sigui per fomentar i fer d'altaveu a les reivindicacions que tradicionalment han defensat "i continuaran defensant" els partits nacionalistes. Ara bé, el nacionalisme, com qualsevol altra opció política, s'ha de traduir en actuacions, iniciatives i mesures que vagin més enllà de les bones intencions. Poc importa si al PSIB"PSOE comencen les seves reunions amb el cant de La Balanguera o si el senyor Moll duu els calçotets quadribarrats. Fer país és una tasca que requereix, més enllà de les paraules, concrecions quantificables i mesurables. I és en aquest terreny "l'únic que compta de debò" on fa figa ara per ara el PSIB"PSOE. És certament desconcertant que un partit en el qual tants membres rellevants s'identifiquen amb el nacionalisme no materialitzi més resultats en aquest sentit, o que fins i tot s'oposi a iniciatives dels partits nacionalistes.

En tot cas, si en un futur el PSIB"PSOE es compromet fins al punt de passar de les bones paraules a mesures concretes en favor del nostre autogovern, que no dubti ningú que tots ho celebrarem de valent. Si fins aquí encara hi ha gent que no ho acaba de veure clar, la darrera explicació del senyor Moll ens ho farà entendre: «el que en tot cas necessitam per fer una nació no són partits nacionalistes, sinó ciutadans nacionalistes, és a dir, conscients i ferms defensors de la seva pròpia i irrepetible personalitat com a poble, per bé que cada un d'ells estigui dins el partit que li doni la gana. Realment és tan mal d'entendre? A mi em sembla elementalíssim». Tan elemental "continuaré amb el mateix exemple futbolístic" com pensar que per fomentar el barcelonisme cal que els jugadors del Madrid i el Betis sentin els colors blaugranes, no que el Barça jugui bé i guanyi la Lliga (home, els del Barça no fan nosa, mentre no es vulguin erigir en dipositaris únics de les essències i neguin la possibilitat que hi hagi barcelonistes en els altres equips). Bé, o així ho veu «d'elementalíssim» el senyor Moll.

És ben curiós, jo veia tan lògic i coherent que els «ciutadans nacionalistes, conscients i ferms defensors de la seva pròpia i irrepetible personalitat com a poble», s'estructurassin de manera natural en partits que, com ells mateixos, fossin obertament nacionalistes... Me dec haver perdut qualque cosa, si ara resulta que els partits nacionalistes són comparses que «no fan nosa» en el projecte de redreçament nacional que orgullosament duen a terme els nostres veritables salvapàtries: aquells ciutadans nacionalistes que troben la pau d'esperit essent outsiders en organitzacions que no comparteixen majoritàriament les seves idees. I de pas, que no pinten res quan més els necessitam, ensopegant una i altra vegada amb els designis imposats des de Madrid. I que no ho és guapo, això?