20 anys del Xicarandana

Benvolgut amic: Quan pel finestró de la gàbia de llums i so de la sala d'actes del nostre institut Guillem Sagrera vaig veure que aturaves els aplaudiments del públic després de la representació de Croades paral·leles reclamant"me que vos acompanyàs sobre l'escenari, no em costà gens ni mica fer"te cas, ho vaig fer de bon grat. Hi havia un motiu molt important: celebràvem els vint anys del Taller grup de teatre Xicarandana.

Compartir amb vosaltres, des de l'escenari, les mostres d'afecte del públic va ser molt emocionant. Sabeu els xicarandanes d'ara que, vos ho he dit moltes vegades, darrerament no sol pujar sobre l'escenari quan acaba la representació; me n'he adonat (hom sempre està obert a l'aprenentatge) que els aplaudiments han de ser per premiar el treball dels actors i les actrius; al director i als altres tècnics els basta sentir aquesta glòria a rereguarda o altres llocs de feina. Qui posa la veu, el cos, el gest... sobre l'escenari són les actrius i els actors, don per vosaltres, damunt l'escenari, les congratulacions, la indescriptible emoció de rebre amb orgull el merescut llorer. Permeteu"me que us digui que en aquesta representació, de sobres merescudament.

Per què, doncs, vaig pujar a l'escenari? Casualment ho vaig fer acompanyat de dos xicarandanes, diguem-ne de tres «generacions» anteriors; va ser fàcil topar"me'ls pel camí. Intencionadament pel motiu següent: la gran de l'actual Xicarandana té els mateixos anys que el grup, o sia que nasqueren el mateix any; havia de pujar per força i de grat per representar totes aquelles i aquells que l'han/heu enriquit en aquesta curolla de fer teatre. No és el moment d'anomenar ningú, però record tothom, potser hagi oblidat o canviat més d'un nom (si em prometeu no riure us diré que hi som aficionat) però record tothom. Dins el meu record hi sou tots, els que teniu vint o menys anys, els que començàreu el curs 1981/82, i els que vos hi enganxàreu curs rere curs. Sou molts però us record a tots. Alguns, bastants, vos dedicau més activament al teatre, però tots, n'estic segur, estimau aquest art.

Vagi aquest reconeixement per a tots aquells professors i professores del Guillem Sagrera que han fet possible el Xicarandana, un d'ells, en Joan Lluís Llinàs, hi du la meitat d'aquests vint anys que celebram. Explicats els motius de la pujada, de la bufada a les llumetes de la coca, de la ditada per tastar"la, només em queda donar"vos les gràcies a tots i a totes de la manera més fàcil: estimant"vos.