Ses caseres de Sant Marçal

Ja fa temps que vaig passar un bon dia per davant Sant Marçal i una cosa em va cridar ferm l'atenció, semblava un picapedrer que trullava amb uns caixons que jo no sé si eren de fusta, de metall o de plàstic.
La meva primera impressió va esser que es tractava de preses de corrent per a les casetes i atraccions de la fira de Sant Marçal.
Més tard em vaig dir que allò eren uns bancs per seure, així mateix fa pensar que facin uns bancs tan menuts i tan baixos, però senyors meus, fa trenta anys que redol per aquest món de Déu i ja estic ben acostumat a veure coses que es fan amb els peus i amb caps que només s'empren per a dur capell.
Per acabar, vaig pensar que aquells caixons eren ni més ni manco que caseres, que són les cases de les abelles. O sigui, qualsevol cosa manco una obra d'art. Llavors em vaig adonar que les set calaixeres representaven l'escut de Marratxí, i m'estirava els cabells.
Vaja quin desgavell, a qualsevol cosa anomenen una obra d'art. Jo no som artista de cap mena, al manco oficialment, perquè n'hi ha que ho són, ben anomenats, i les seves obres no valen una pastenaga, llevat de les signatures i d'una bona publicitat que duen darrere, però entenc que l'art en general ha de comunicar un sentiment o qualque cosa a la persona, quan això no es produeix, l'art, o les obres que els seus autors pretenen que són art, no són més que simples dèries o objectes materials, talment com les caseres de Sant Marçal, que inspiren qualsevol cosa manco una representació de l'escut de Marratxí.