Michel Foucault: la necessitat de l’anormalitat

Una situació semblant és la que el filòsof francès Michel Foucault (1926-1984) critica al llarg de la seva extensa obra. Foucault sol ser encasellat en el corrent de l'estructuralisme, fet amb la qual ell no estava d'acord. L'estructuralisme es basa en la idea que la realitat no es pot entendre de forma aïllada, sinó que ha de ser analitzada en relació amb les estructures i sistemes que la conformen. Aquesta òptica va permetre a Foucault analitzar les institucions i pràctiques socials des d'una perspectiva crítica, revelant com el poder s'exerceix a través d'elles i com això afecta la comprensió de la realitat. Posa especial atenció en com les estructures de poder influeixen en la forma en què es produeix i es reprodueix el coneixement. El coneixement no és neutral, està influenciat per les relacions de poder existents en la societat; a més que suposa, també, una forma de poder en si mateix.

Foucault va fer un gir copernicà, a la manera kantiana, però aplicat a l’estudi de la contemporaneïtat. L'ésser humà ja no es «constitueix» per si mateix, es constitueix mitjançant una «estructura», un conjunt de forces, d'institucions de poder, que estructuren la societat, tals com la idea de «bogeria», la «sexualitat» o la «reclusió social», mitjançant institucions com l'església o la família. El vademècum imposat se'l podria dir, perquè suposa una motxilla que carrega d’estereotips; els quals, conseqüentment, condicionen la concepció sobre la realitat. Reflecteixen una imatge que encasella, com si uns prismàtics ens obligassin a veure d’una determinada manera, i converteixen la creença en una realitat substancial. L’estructura dona unes bases sobre les quals constituir allò que és «normal» o «correcte», de manera que enfronten l’individu normal un «a-normal» o un incorrecte. Dicotomitzen l'ideari públic, fragmentant un puzle que originalment encaixava i que actualment té les entrades esbiaixades, la qual cosa impossibilita l’encaixament. Es proporciona una camisa identitària que exclou l'altre que no té aquesta camisa; originen la contraposició del jo a l'altre.

Foucault, dona compte d'aquest problema i ofereix una alternativa de pensament. Ofereix un pensament que es resistesqui a ser «còmplice del poder» i de les estratègies normalitzadores que tracten d’aplanar tota irregularitat. Amb aquest objectiu, empren una deriva per la història, una deriva que revela els patrons que ha imposat l'Estat contra la ciutadania, movent peces que alteren la imatge sobre la realitat. D'aquesta manera, fa una «arqueologia».

Mitjançant l'anàlisi dels esdeveniments històrics, l’arqueologia de Foucault comprèn quina metodologia (lenta, per cert) han emplaçat per conformar la imatge, el prisma, des del qual observem la quotidianitat. Com s’ha indicat de quina manera s’ha de mirar el món i de quina manera no s’ha de fer. Aquesta és la hipòstasi de la creença. Estudia com s’ha donat el procés de «subjectivació» de l'ésser humà, com s’ha individualitzat, investigant també els mètodes de transformació, de «desubjectivació».

Algunes de les obres més famoses de Foucault, on realitza aquesta empresa crítica, són La Història de la Bogeria (tesis principal per a doctorar-se), Vigilar i castigar o Història de la sexualitat. En aquests llibres, el filòsof francès aborda la problemàtica que hem exposat fins ara des de diferents punts de vista. A la primera obra, fa una arqueologia sobre la «normalització» des del segle XVII i XVIII, sobre allò que subjau en el concepte de «boig», el qual ha estat contraposat al de «racional», aquell normal i que té ànima; es constitueix una «raó normativa» que es contraposa a la raó no-hegemònica, introduint la concepció sobre allò que no és normal.

A Vigilar i castigar, Foucault fa una arqueologia sobre la història de les presons, on comença la reclusió d’una determinada mena d'individus, que tracten de separar de la societat, més que de corregir-los i reintegrar-los; i passa pel model panòptic de presó, que ha derivat en una societat «panòptica», on tots ens ocupem de ser guardes a la vegada que som presoners, havent estat programats per vigilar i castigar aquells que no compleixen amb la llei (que també ha estat imposada, per cert). A la Història de la sexualitat, Foucault fa una arqueologia sobre el concepte de sexualitat, un recorregut per com s'han fonamentat les distincions de gèneres i com concebem el cos dels altres, a més del nostre, imposant una imatge sobre la sexualitat molt esbiaixada, constituïda únicament de «blancs i negres».

Aquests són només tres dels temes que el filòsof francès ha tractat al llarg de la seva obra, però demostrar la seva intenció de fer un diagnòstic sobre les formes secretes de «poder», emprant una noció de poder que no s'identifica únicament amb el poder governamental, sinó que es refereix a un poder que conté la multiplicitat de poders que influeixen en l'esfera social. A la societat es donen múltiples relacions d’autoritat que estan situades a distints nivells, però que se suporten mútuament i es manifesten de manera subtil, com si es tractés d'un «miceli» - la xarxa subterrània d’un fong- arrelat lentament. És un poder minúscul que està inserit en el nostre model de pensament i d’actuació, que s’ha subtilitzat fins al punt de què no resulta evident la imposició d'idees preconcebudes a les quals estem sotmesos.

Així, Foucault ofereix una «caixa d’eines», com a filosofia, que li permet intervenir en la societat i en la vida pública, la qual cosa ens insta a ser conscients dels nous perills que es deriven de les societats presumptament democràtiques. Mostra que el poder no es manifesta únicament com un ens totalitari, sinó que aquest es multiplica sigil·losament i ens vigila des de diferents espais. El poder és emanat, com si fos una font, des de les estructures de poder. Emanat, perquè «l'estructura» (que significa etimològicament, «construir») és entesa com un plexe de relacions arquitectòniques que no són explicitades.

L’estructura, segons Foucault, es compon d’engranatges que no formen part de la nostra consciència, al revés, són engranatges que ens mouen de manera inconscient. Des d’aquest punt de vista, la «consciència» no és res més que un reflex deformat i desconegut dels mecanismes inconscients que la produeixen. Allò que no és pensat, allò que s’evita intencionalment (com el ser «anormal») és el que subjau i determina allò que s’anomena consciència. L’autonomia dels sistemes i de les estructures tornen el subjecte en un element més del sistema, un element constituït mitjançant les idees de poder, saber i de moral, les tres de manera normativa. El conjunt d’aquestes idees desemboca en un ideal de «normalitat» amb el qual no tothom ha estat capaç sentir-se identificat. D'aquí que hi hagi cada pic més quantitat de gent que pateix depressió, sobretot entre el jovent. El jovent ja no troba tenir un lloc a la societat, no té correspondència amb la normalitat que ofereix el discurs imperant.

Aleshores, cada individu està condemnat a viure en funció de l'estructura, sense tenir cap autoritat ni funció més que formar part d’un engranatge incontrolable i esclavitzador? Res més allunyat de la realitat. Cada individu té la capacitat de revoltar-se contra l’estructura d’engranatges de la que forma part. Per a Foucault, la manera d’alliberar-nos és el no-ser, més que el ser. Per alliberar-se, un ha d’acceptar l’anormalitat, ha de deixar de mirar mitjançant els «prismàtics del que és normatiu». O tot és normal o res ho és, o tot és considerable de manera natural o tot és un producte artificiós de l’ésser humà. És important fer cas a les institucions, donat que suposen un nexe comú entre el conjunt d’individus, però no tota la normativa inclou l’espectre de grisos, no tot és blanc i negre, i per aquesta raó, com individus que conformen aquesta estructura, s'ha de tenir consciència i ser capaços de dotar de valor la vida; més que venir la vida dotada d’un valor aliè al qual, com individus, just podem concebre.

Així, no s’ha d'interioritzar el discurs sobre la normalitat, de manera passiva, mitjançant les institucions de la família, l’escola o les fàbriques. El coneixement, i les creences que es deriven d'allò que se suposa coneixement, no és més que un conjunt de referències que és necessari «agafar amb pinces». Perquè no hi ha res amb més sentit, que el «sense-sentit»que porta cada un com a condició de la seva existència. I aquest «fora-de-sentit» és el que ens transforma en un subjecte actiu de poder, en lloc de ser un objecte passiu del poder.