La Franja de Gaza

DONA GAZIANA

PAPA DE ROMA

(Entre les runes d’una ciutat en guerra)

DONA GAZIANA.- (Asseguda en una pedra. Plorant) No hi ha dret... No hi ha dret...

PAPA DE ROMA.- (Vestit d’un blanc immaculat. Resplendent) Què hi fas aquí, dona?

DONA.- Espero. Ploro i espero.

PAPA.- Què esperes? Aquest no és l’indret millor per esperar.

DONA.- Aquí era casa meva. Aquesta muntanya de runa era casa meva.

PAPA.- Ves-te’n. En qualsevol moment poden tornar a caure les bombes.

DONA.- Bombes? De bombes en cauen cada hora a tot arreu, a qualsevol indret del nostre planeta.

PAPA.- Què vols dir?

DONA.- Tots, sigui on sigui, estem en perill. Mentre els homes no prenguin consciència de la seva condició humana, tothom està en circumstàncies tràgiques.

PAPA.- Però no et pots quedar aquí. De què vius? Què hi vols fer damunt una casa esbucada? Ni el bestiar hi pot viure.

DONA.- Ja m’hi estic acostumant. Visc com un gosset. Sempre hi ha algú que passa i si em veu em llança un rosegó de pa si en porta.

PAPA.- Aquí veig que n’hi ha un, de rosegó. Agafa’l.

DONA.- Sí, m’ho tiraren uns nois que passaven. Però jo no el puc recollir. No hi arribo. La bomba em va destrossar les mans i les cames.

PAPA.- (Asseient-se al costat de la dona) A partir d’ara jo seré les teves mans i les teves cames. (Agafa el tros de pa d’en terra i li hi dona)

DONA.- Gràcies. (Se’l menja)

PAPA.- Què et va passar? Vivies sola?

DONA.- Les bombes mataren el meu marit i les meves tres filles.

PAPA.- A partir d’avui jo seré el teu marit i les teves tres filles. Marxarem a un lloc segur.

DONA.- Al món no existeix aquest lloc segur que vos dieu, Pare.

PAPA.- Confia en mi.

DONA.- Vós qui sou, bon home?

PAPA.- No ho sé. Soc, això és tot. Visc a Roma, i he viatjat fins aquí per veure què passava.

DONA.- Doncs, ja ho veieu. La Terra s’enfonsa, i nosaltres ens enfonsem amb ella.

PAPA.- No et preocupis. Tot anirà bé aviat.

DONA.- No m’ho puc creure. Com serà això?

PAPA.- A vegades tot s’ha d’ensorrar i hem de començar de nou.

DONA.- Déu us escolti.

PAPA.- M’escolta. I a tu també. De seguida tornaràs a reunir-te amb les teves filles i el teu marit.

DONA.- Veig que teniu molta esperança. No m’estranya, ja que vos teniu braços i cames.

PAPA.- Tinc fe.

(Se sent el soroll de l’aviació i comencen a caure bombes sobre ells.)

DONA.- Pare!

PAPA.- Filla!

(Queden soterrats sota les runes i les bombes. Tot queda a les fosques. Pausa breu i neix un nou dia. El sol ho il·lumina tot. Calma i silenci)

TELÓ