Pressentida llum

Al capdavall, la paraula és l'única eina per donar forma i sentit a totes les coses. Els mots ens serveixen per poder interpretar les grandeses i les misèries d’aquest món per on transitam de manera temporal. També, és clar, podem disposar de la paraula com a resistència, com a lluita per extreure signes i significats. Pressentida llum (El Gall Editor, 2025), de Carles Fabregat, transita per aquests viaranys. El poeta, nascut a Barcelona però viscut i forjat a Eivissa artísticament, desplega una veu poètica madura, densa i, fins i tot a vegades, feridora. Els poemes interpel·len el lector des de la memòria, l’amor i la lucidesa del temps guanay a la vida i a la memòria. Amb una trajectòria consolidada com a poeta i artista, Fabregat habita el vers amb la precisió d’algú que sap que la paraula, d’igual manera que pot esdevenir refugi i redempció, també és combat i revelació.La llum del títol és pressentida perquè mai no arriba del tot; és més intuïda que posseïda completament, com un rastre entre l’oblit i la persistència.

En aquest sentit, el poemari és un diàleg entre el que ha estat i el que encara pot ser. A «El regne del temps», el poeta ens adverteix de la passivitat davant el destí i la història: «no és bo confiar que les coses / ens vinguin caigudes del cel». El poema demana una ètica activa, una responsabilitat personal que pugui fer oposició a l’acceptació cega, sempre còmoda i tanmateix sobrera. La paraula poètica també és espai de dol i de memòria afectiva. A «Escorxaré ànecs per tu», l’amor perdut es transforma en ritual de resistència: «Encara hi ets. Hi seràs sempre. / com l’espantaocells que s’espolsa / de llavors enmig dels marges». Aquesta persistència del record es reitera a «Oblit i memòria», on el jo poètic assumeix el dolor com a part de la construcció de sentit: «Caldrà llevar de l’evocació la pàtina / de nostàlgia, per fer del ja passat presència viva».

El llibre també aporta algunes reflexions més cíviques, que traspuen crítica social. A «El fulgor», Fabregat qüestiona el buit semàntic de paraules com llibertat o llei, sovint prostituïdes pel poder: «Prens cada cop que un tirà pronuncia / la paraula llei». El poema és una denúncia i, alhora, una defensa d’una mirada capaç de distingir la veritable llum entre la runa. Aquests versos, en conjunt, conformen una obra coherent i reivindicativa, escrita des dels marges però amb vocació de centralitat, on la paraula no només diu, sinó que fereix, convoca i sosté.