Com la llum enlluernadora d’un ganivet esmolat. Amb aquestes paraules podríem definir la ingent tasca i producció d’Arnau Pons (Felanitx, 1965), un dels intel·lectuals més destacats i trencadors del panorama actual dels Països Catalans. Poeta, assagista i traductor, Pons ha dut a terme la incorporació, al territori de parla catalana, de bona part dels debats contemporanis en literatura, filosofia i pensament. Una feina pacient i rigorosa que, moltes vegades, no ha estat ni prou valorada ni reconeguda.
Si d’alguna manera hem de definir Pons és amb l’apel·latiu de poeta. De fet, com tot seguit veurem, ell mateix reconeix que és traductor perquè és poeta. Així, el seu darrer projecte poètic musical amb Hèctor Parra, al voltant de Constel·lacions de Joan Miró, és una bona mostra del seu tarannà trencador de motlles. En aquest sentit, dos dels llibres que sobresurten entre la seva producció són Desertar (Lleonard Muntaner) i Llum de ganivet (Jardins de Samarcanda). Personalment, consider que aquest darrer poemari és una peça major de l’avantguarda poètica, amb un nivell de condensació poètica inabastable.
Com assegura Pons, el que llegim en aquest poemari «no són sinó els fragments d’un món que ja s’havia presentat trencat o a punt de fractura. El tall del ganivet s’enfonsa en la lletra com cap altra forma d’expressió escrita no és capaç, segurament, de fer. Una llum s’allibera en l’acte de tallar i separar. El ganivet no dissecciona només, d’una a una les associacions còmplices, també esquinça, sense gaires miraments, tots els vincles suspectes». I les paraules prenen així una significació inesperada.
Un poemari que entronca directament amb l’herència de la poètica de Paul Celan, de qui Pons és el gran traductor al català. De fet, el vessant traductor del poeta de Felanitx està molt marcada per la lectura d’aquest gran poeta contemporani, de qui en vol fer justícia i desvincular-lo de les lectures «pseudomístiques» a les quals s’ha reduït moltes vegades l’obra celaniana. No debades, treballà molts anys al costat de Jean Bollack, un dels grans estudiosos de la poètica de Celan, amb qui va aprendre l’art de la lectura celaniana i va saber aplicar-ho a les seves magnífiques versions al català. Fruit d’això, Pons ja ha publicat a La Breu tres versions de Celan: De llindar en llindar, Cristall d’alè, que guanyà el Premi Nacional espanyol de traducció, i Reixes de llengua. En l’actualitat prepara un nou volum d’aquestes obres completes.
En l’àmbit de la traducció també destaquen les seves esplèndides versions de Thomàs l’Obscur (Editorial Flâneur) de Maurice Blanchot, Els gossos (Galàxia Gutemberg) d’Hervé Guibert i L’home que seu al passadís (Editorial Afers), de Marguerite Duras. A aquesta darrera obra l’acompanya un excel·lent treball que mostra les connexions d’aquest pertorbador relat en l’entramat vital i literari de l’escriptora francesa. Un llibre que és un cop de puny a la panxa, que et trasbalsa i et trastoca. Però la tasca traductora de Pons no s’acaba aquí. Al llarg de la seva dilatada carrera també ha traduït nombrosos autors contemporanis, entre ells la filòsofa francesa i amiga personal, Hélène Cixous, i ha teoritzat sobre l’acte mateix de la traducció.
Fruit d’això, podem destacar el llibre, La traducció, la vida (Editorial Afers) que aplega diversos escrits de Pons al voltant de l’acte mateix de traduir. Així, per Pons, la traducció és, abans que cap altra cosa, «desig d’altri». Més enllà del paradigma per a significar el pensament, la traducció pot esdevenir, en un segon moviment, una mena de biografia, i llavors, de manera implícita, un acte crític. Ben igual que la poesia. La traducció reconeix la singularitat i la diferència i obre el camp per a una lectura atenta i justa a l’objecte, i al subjecte, que s’ha de traduir. Una tasca, com ell ha reconegut, de reactualitzar la lluita dels autors i portar-les a les llengües de traducció. És així com tot acte de traducció esdevé crític i entronca amb la possibilitat de fer parlar els autors en una llengua que no és la seva.
Una de les facetes del treball de Pons més conegudes és el seu vessant d’assagista. Al llarg de la seva carrera intel·lectual i crítica ha publicat escrits sobre Celan i Ingeborg Bachman, Blanchot, Luiza Neto Jorge, Cixous, Velimir Khlèbnikov, Paul Éluard, Antonin Artaud o un meravellós estudi que acompanya l’edició de La mort i la primavera (Club Editor) de Mercè Rodoreda. A més ha estat l’introductor de Bollack a l’àmbit hispànic i ha treballat l’obra de Henri Meschonic. Entre els seus títols assagístics m’agradaria destacar Nissaga d’abolits (Lleonard Muntaner), Artaud, cruz entre dos rostros (H&O Editorial) i Amb aquestes mans. Escrits sobre autors catalans contemporanis (Edicions Poncianes).
Sens dubte, aquest darrer llibre és una de les obres majors publicades recentment a l’àmbit dels estudis culturals en català, que aplega bona part dels articles i treballs de Pons al voltant de la literatura, l’art i el pensament català. Un aplec heteròclit de textos al voltant del sentit de les obres i de la relació que hi mantenen els seus autors. Una passió per fer créixer el germen crític des de dins de l’obra, no només des d’una mirada exterior, sinó submergint-se en els texts i fent-los parlar des de les seves pressuposicions i múltiples caires. Una obra que conté escrits meravellosos sobre Maria Mercè Marçal, Àngel Guimera, Joan Maragall o Miquel Barceló, i altres texts crítics magistrals dedicats, entre d’altres, a Miquel Bauçà o Blai Bonet. Sense oblidar figures com Apel·les Fenosa, Salvador Espriu o Rafel Joan. Un treball prologat per Blanca Llum Vidal i comentat en un epíleg per Marçal Font.
En una xerrada al voltant de La mort i la primavera de Rodoreda celebrada fa uns anys a Mallorca, en la qual també hi participà l’editora Maria Bohigas, Arnau Pons assegurà que les grans obres transcendeixen els autors i es tornen «autònomes». Volen soles. Això també seria aplicable a bona part de la tasca del poeta de Felanitx. La seva obra transcendeix la mera immediatesa de la nostra cultura, per situar-se en un lloc destacat del panorama europeu. Un lloc on poder sentir el vertigen d’existir. Com una llum esmolada, el ganivet intel·lectual que suposa l’obra de Pons il·lumina els camins per transitar i poder arribar a ser.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.