Un imperdible a la mà

Ah, l'imperdible! L'invent de torçar una agulla i fer-li dir: «u», aquella «u!» que espanta per fer riure (l'únic lloc on hauria de viure l'espant: en el joc). L'imperdible esquelet, fòssil de l'era industrial, una mena de cuca metàl·lica que, quan cal, treu el punxó.

Tinc un imperdible entre les mans, tancat, i sé que obrir-lo implica acció, o un seguit d'accions: anar amb compte per no punxar-me; triar què vull aferrar (què necessito no perdre) i, finalment, tornar a tancar-lo, fer que l'insecte amagui, de nou, el punxó a la cavitat que és alhora cap, un cap buit i, alhora, ple de restes que la punxa conserva. Per recordar, cal foradar. Quan el record que no volem perdre és vast, l'imperdible es doblega per la fricció i la «u» fa una ganyota. Quan el record és impenetrable, l'imperdible mostra la seva impotència.

Estem en una època dels Post-it, costa trobar imperdibles. I aquests paperets quadrats i llampants no són l'esquelet de cap animal silent, com ho és l'imperdible, sinó fulles d'un arbre desnaturalitzat. Paperets que només criden, embruten i es vinclen per fer-se encara més estúpids fins a perdre la poca capacitat de retentiva que tenen.

No es tracta de separar el món: bons i dolents, escac i mat, però una mica (només una mica) potser sí, per allò dels contrastos i d'un món obsessionat amb la dicotomia. A l'hora d'entrar a una papereria (d'aquelles que també venen llibres, o de les llibreries que al mostrador esdevenen papereries o quincalleries, per molta pàtina intel·lectual que pretenguin), podem decidir: imperdible o Post-it. I direu, però si tenen funcions diferents! El Post-it és més «líquid», més d'ara, mentre que l'imperdible, amb el seu punxó impertinent, té quelcom d'arcaic. El Post-it és visual. El Post-it té un nom que engalana (és marca registrada). El Post-it esdevé clau en les xarxes socials (el post) i tot és com ens agrada, o com ens captiva: cridaner, fragmentari, voladís, tot hi val, tot busca cridar l'atenció, tot passa i mai s'acaba (paquet rere paquet rere paquet, un scroll infinit). Mentre que l'imperdible, ai, l'imperdible! Incomoda, punxa, no desapareix.

Potser amb l'escriptura passi el mateix: una escriptura de Post-it, llampant i enganxifosa, de marca registrada, que diu poc però fa veure que diu molt, i una altra silent i esquemàtica, útil, que treu el punxó per una funció específica: ajuda a no perdre el que considerem valuós. El llibre d'Arnau Pons ‘Amb aquestes mans. Escrits sobre autors catalans contemporanis’ (Edicions Poncianes, 2021) és un imperdible. O una capsa amb molts imperdibles.

Dir d'un llibre que és imperdible, lògicament, es fa amb la voluntat de recomanar-lo encaridament. Però, en aquest cas, més: no s'ha de perdre la reflexió, la crítica, l'aprofundiment i, per sobre de tot, l'ofrena intel·lectual que conté aquesta obra (un regal per a l’intel·lecte). No és un llibre escrit com a tal, sinó un recull de textos apareguts en diferents publicacions entre, aproximadament, 2004 i 2016, però aquí les dates importen poc. L'imperdible reté el que no passa. Tampoc hi fa, o no hi fa gaire, que els textos no siguin inèdits: com assenyala Marçal Font a l'epíleg, són textos que cal mastegar dues vegades (jo afegiria: deixar que ens masteguin).

Personalment, vaig trobar una fórmula de llegir-lo, per si us serveix: rutina diària, gairebé litúrgica, d'uns deu minuts, amb un total de dos mesos invertits. I avui l'he acabat. Aquests deu minuts diaris han estat un mestratge. Un veritable mestratge. No només, i no me n'amago, perquè la temàtica (literatura catalana contemporània), m'és poc familiar, sinó també pel desplegament intel·lectual que plasma. Intel·lectual, sí, en un sentit -si encara es pot dir- digne, el que no ensenya múscul, però sí ensenya (amb tots els matisos d'aquest terme). Ens ensenya a llegir (quan pensàvem que ja en sabíem), ens ensenya a veure (el vigor de l'antisemitisme), ens ensenya a allunyar-nos (dels afalacs i l'autocomplaença), ens ensenya a dir (sense por). Deixem que l'Arnau Pons ens ensenyi, escoltem-lo, masteguem-lo dues vegades, i tres. Agafem imperdibles i punxem-ne els fragments per relligar-los per sempre al cor. Sí, al cor, tot i que punxar impliqui sagnar, però aquest sagnar, aquí, és senyal de vida.

De petit, quan l'àvia trobava un cargol mentre netejava l'enciam, me'l donava. Llavors jo, més per admiració que per sadisme, agafava un got, posava a dins el cargol amb una mica d'enciam i el tapava amb un plàstic. Amb un imperdible obert, punxava el plàstic perquè entrés l'aire. Si la cultura catalana sovint cargoleja en un got tancat, cal l'imperdible de l'Arnau Pons per punxar la tapa i que corri l'aire.