Tan bonica i tirana

Des de la nit del temps, l’amor és un dels grans temes universals. I també, és clar, el seu contrapunt: la nafra del desamor. Premiat amb el prestigiós Premi Carles Riba, ‘Tan bonica i tirana’ (Edicions Proa, 2025), de Blanca Llum Vidal, és un llibre que irradia veritat i dolor amb una força poètica singular. Aquest poemari gira entorn de la gran ferida del desamor, una esquinçadura íntima que sacseja l’existència i es converteix en matèria lírica. El llibre s’articula en una acumulació de proses poètiques confessionals, d’un ritme litúrgic, com una mena de salm trencat encadenant-se, on amor i desamor ballen una dansa quimèrica de contínues contradiccions.

La veu poètica, intensament viva i sincera, ens parla del naufragi sentimental amb una cruesa brutal: «avui que m’estimes, però no saps estimar-me i ho dius». Aquesta tensió entre desig i pèrdua, entre passió i desfeta, travessa el llibre com una correntia elèctrica que ho arrasa tot. La corporalitat, la sexualitat, la creació i la identitat hi bateguen com nervis exposats, mentre el llenguatge, carregat de metàfores i d’imatges explosives, manté una energia rítmica que no cedeix. El poemari desplega també una certa mirada culturalista, rica en referents, però mai impostada. Vidal s’abeura de moltes fonts, però la seva veu és pròpia, trencadora i contemporània. I rere cada mot, cada imatge, hi ha la consciència de la finitud, de l’exhauriment d’allò que ja no és ni pot ser malgrat tot: «no hi pot haver un sol amor», ens diu, com una veritat amarga.

‘Tan bonica i tirana’ és, potser, un procés de dol fet a partir de versos crepusculars. Un llibre que no només constata la ferida, sinó que la fa parlar, la fa transcendir: «ara és només i de cop la resplendent veritat de la ferida». Un poemari que turmenta i salva alhora, que s’emmiralla en la pèrdua per donar sentit a tot allò que ja no hi és, però que es manté viu per mitjà d’aquests versos que funcionen talment un inventari sentimental, amorós, i tanmateix vitalista.