‘Jo tinc una mort petita’, antologia poètica d’una pèrdua silenciada

El dolor que neix del dol sempre ens arriba despullat i la mortalla que més consola és la d’un poema. No en debades els epitafis que segellen les plaques dels cementiris i díptics dels funerals en van plens. I això és així perquè el vers té la capacitat de cosir la mai desitjada fractura entre presència i absència.

Ens enfrontem a la pèrdua d’un ésser estimat amb circumspecció i la paraula -o fins i tot el crit- no només actua com un mitjà d’expressió que pretén fer reviure qui ja no hi és sinó que, a més, intenta expressar el buit que ens queda. Amb la paraula s’immortalitza el que no es pot retenir en el present. Així és com el poema acaba confegint un espai on l’absència es fa visible i genera una delerosa recreació del que és inefable. És així com, gràcies al vers fem present el que és efímer, i ens enfrontem amb més força a la fragilitat de l’existència humana. Perquè parlar de l’absència és voler recuperar-la, és pretendre retenir-la per tal de minvar el dolor que provoca el buit que l’acompanya.

La pèrdua d’un ésser estimat potser multidireccional; progenitors, parella, fills, germans, amics o ídols són objecte de buidor sense que en cap cas el grau de parentiu sigui sinònim d’intensitat emocional. Casos expressats poèticament en tenim a balquena, però em vaga recordar alguns d’ells molt significatius. El llibre de poemes ‘El no-res perdura sempre’ de Josep Gerona parla de l’experiència vital a partir de la mort de la filla quan ella només tenia catorze anys: «l’esforç per fer del record / una font de novetats». Un exemple de mort col·lateral, la de l’amic, la trobem en els poemes de ‘Rafel’ on el poeta Sebastià Alzamora s’encara parlant de tu a tu, a una realitat que abraçava la fosca: «morir és no poder tocar-se». Una altra visió molt recurrent, la trobem en ‘Mirall de negra nit’ de Jaume Pont, una reflexió del buit, «el mercuri del dolor», que provoca la mort de la companya de tota una vida. ‘Filial’ és el poema que Agustí Bartra dedicà a la mort de la seva mare: «... tu romans arraulida dins el silenci madur de la meva sang».

Als vessants que he enumerat hem d’afegir un nou enfocament: el de la pèrdua gestacional, el de la mort neonatal i el de la que comprèn els primers dies de vida o pocs mesos. Aquestes doloroses desaparicions suposen un sotrac molt pregó, tal com expressa la poeta Clara Fiol: «Fa plorar enterrar una mare, / enterrar un fill fa morir». Una experiència vital, a més, molt silenciada, invisible per a molts i sovint amagada sota el paraigua de la privadesa. Un tema tabú més vinculat a l’experiència femenina i que ara la poeta Anna Gual ha tingut l’encert de donar-ne visibilitat. I ho ha fet presentant l’antologia, ‘Jo tinc una mort petita’ (Angle Editorial, 2025) on trobem un recull de trenta-tres dones i divuit homes poetes, tots dels Països Catalans, amb versos elegíacs d’aquesta tipologia escrits entre el 1931 i el 2025. Des de Clementina Arderiu fins a la més jove Laia M. Llobera, les i els poetes reflexionen amb intensitat variable sobre el sacseig que provoca la pèrdua d’un ésser no nascut o petit, una experiència no exempta de patiment. Sortosament en cap dels poemes de l’antologia es copsa una visió moral fent així miques aquelles sentències que afirmen que aquest tipus de pèrdua comporta un sentiment de culpabilitat.

El títol fa referència a uns versos punyents d'Estellés que no poden encapçalar millor el volum: «Jo tinc una Mort petita, / meua i ben meua només. / Com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment». I Anna Gual escriu una reflexió molt encertada al final del seu pròleg: «El dolor que se sent [per la pèrdua d’una criatura] no és comparable a cap altre. De tan horrorós que és, ni té nom: si una criatura perd un progenitor, és òrfena; si a una persona se li mor la parella, és vidu o vídua... Però si se’t mor una criatura? Què passes a ser? Quin nom esdevens?». Llegiu aquesta colpidora i original antologia i potser hi trobeu un nom.