La positivitat de la negativitat de les ideologies segons Žižek

Ell ha estat acusat de ser un farsant o algú sense gaire cosa a dir; en part per cert nivell de «simplicitat» en certs moments. Les seves contradiccions i com cita els conceptes filosòfics fora de context, aplicant-los a àmbits diferents, entenent-los d’una altra manera i canviant-los al llarg del temps, han propiciat aquesta visió negativa. Ara bé, com veurem més endavant, això podria ser una estranya manera de ser congruent d’acord amb la seva interpretació de Hegel.

Ara bé, abans d’explicar-lo s’anunciarà que aquest article tractarà a Žižek través de la seva obra més destacada ‘El sublim objecte de la ideologia’. En aquesta obra Žižek tracta el tema de la ideologia de manera bastant original. Ell es basa sobretot en la psicoanàlisi de Lacan, el marxisme de Marx i d’Althusser i el hegelianisme.

La interpretació estàndard del concepte hegelià de l’Absolut és el d’una totalitat positiva que ha estat ‘posada’ i, essent amb contingut i amb les contradiccions superades i integrades a la qual s’ha arribat per mitjà de la dialèctica, que és el sistema al qual hi ha una tesi que es troba amb una antítesi amb la qual té un conflicte i se sintetitza arribant a una síntesientre ambdues. Aquesta dialèctica forma l’‘esdevenir’ (el desenvolupament de la realitat i la Història), de manera que l’esdevenir és una síntesi entre l’ésser i el no-res. És a dir, que l’esdevenir es forma quan una cosa que és (que té la propietat de ser, d’existir) es troba amb una cosa que no és (que no existeix). Això s'assembla a quan Aristòtil va tractar el problema de Parmènides, de com és possible el canvi, si l’ésser només pot esser, perquè si no seria no ésser i en el canvi el que 'és' deixa d’ésser: la solució és veure que el canvi no és de l’ésser al no ésser ni del no ser a l’ésser, sinó d’un mode d’ésser a un altre.

Amb tot, per Hegel l’esdevenir condueix teleològicament (amb una finalitat metafísica anàloga al que popularment s’anomena destí) cap a l’Absolut, el màxim desplegament de l’esperit (‘geist’) al món, a la totalitat. En aquell moment, s’hauria arribat a la culminació de tota la realitat, al Final de la Història a partir de la qual ja tot estaria fet i desenvolupat amb el màxim grau de progrés possible.

No obstant això, hi ha dues vies per les quals Žižek respon a aquestes qüestions: una és per la forma d’entendre el Final de la Història i, l’altra, per la manera d’entendre la qüestió de l’Absolut. Primer de tot, respecte al Final de la Història pareix que Hegel es va equivocar, ja que considerava que la seva època era el moment final al qual s’havia arribat. Després, més endavant, amb Fukuyama es va interpretar la caiguda de la Unió Soviètica com a Final de la Història i com a un moment postideològic al qual ja no s’havia de decidir sota quina mena de sistema viure. Segons les idees del moment ‘postideològic’, ja no hi havia fortes ideologies condicionant el món i la situació mundial. No obstant això, Žižek farà una crítica a aquestes idees, sostenint que la ideologia és molt present al nostre món, fins al punt que és impossible escapar totalment d’aquesta.

Ara bé, respecte al tema de l’Absolut ell diu a l’apartat de ‘El símptoma social’ del capítol ‘Com va inventar Marx el símptoma?’: «Aquest procediment implica, així doncs, una certa lògica de l’excepció: cada Universal ideològic −per exemple, llibertat, igualtat− és ‘fals’ en la mesura en què inclou necessàriament un cas específic que romp la seva unitat, deixa al descobert la seva falsedat». O en altres paraules: cada concepte té en ell mateix una contradicció inherent. Així, allò que als conceptes fa impossible el seu màxim desenvolupament i aplicació, possibilita la seva existència i aplicació. Per exemple, per Žižek qualsevol intent d’evitar el risc de decadència de la democràcia o d’aplicar la vertadera democràcia la destrueix (com es diu a la introducció). Per Žižek l’Absolut és més negatiu i contradictori.

Aquesta part del seu pensament es relaciona molt amb el seu ‘antidescriptivisme’, posició segons la qual el significat dels conceptes es va formant amb el temps. La posició contrària és el ‘descriptivisme’, segons el qual els conceptes tenen ja un significat associat. A l’‘antidescriptivisme' els conceptes s’inventen, al ‘descriptivisme’ es descobreixen. Segons el ‘descriptivisme’ les paraules tenen un significat en ell mateix, conformat per un grup de trets concrets, mentre que a l’‘antidescriptivisme’ el nom es pot donar i resta encara que canviïn els trets.

Amb tot, segons Žižek, els conceptes tenen un desenvolupament continu i negatiu. Ara bé, què passa llavors amb la veritat i com es relaciona tot això amb el tema de les ideologies? Per entendre-ho, primer s’han de tenir en compte la teoria psicoanalítica de Lacan i la qüestió del símptoma al marxisme i a la psicoanàlisi. Segons Lacan, els éssers humans tenim una falta estructural i cerquem una cosa externa que ens completi, «el Gran Altre», una gran xarxa de significat i de veritat que ho comprèn tot. No obstant això, «el Gran Altre» no existeix. Aquesta situació té conseqüències i genera símptomes a la societat, com les ideologies tal com se solen aplicar.

Respecte a la qüestió del símptoma al marxisme i a la psicoanàlisi, aquest concepte és un dels eixos que uneixen les dues teories. Marx va inventar el ‘símptoma’ en tant que concepte que feia referència a una cosa que sorgia o apareixia tenint condicions prèvies que feien existir el símptoma. D’aquesta manera, el marxisme i la psicoanàlisi comparteixen molts elements comuns: tots dos proposen que hi ha unes condicions o modes de producció bàsics infraestructurals o inconscients que produeixen, condicionen o condueixen cap a unes conseqüències, símptomes o superestructura. També es compara tota aquesta qüestió amb altres conceptes del marxisme i la psicoanàlisi.

Ara bé, Žižek havia de fer una combinació complementària. El marxisme tractava molts problemes, però des d’un punt de vista social i col·lectiu. En canvi, la psicoanàlisi de Lacan tractava els problemes des d’un punt de vista individual i particular. Llavors, hi ha un problema sobre com combinar filosòficament els problemes socials i els individuals. Žižek ho farà mitjançant la ideologia: el problema de la ideologia és un problema psicoanalític en el qual el subjecte s’aferra a un sistema de creences que li genera biaixos que es pot explicar amb la psicoanàlisi de Lacan, que per descomptat és més complex del que s’explica en aquest article. Ara bé, aquest problema es repeteix col·lectivament i socialment formant ideologies.

No obstant això, la solució per aquests problemes és individual. Un obstacle molt important és que a la psicoanàlisi de Lacan, el diagnòstic i el tractament requereixen el consentiment i iniciativa del pacient. Ara bé, les reflexions de Žižek al clip que li dedica a la pel·lícula ‘They live’ sobre la baralla per l’intent de què un amic del protagonista es posi les ulleres que mostren les ideologies contingudes a la publicitat i els objectes ens poden fer pensar que podem fer veure als altres que són en una ideologia. Per Žižek, realment, no es pot viure sense ideologia: però sí que és possible un progrés i un avanç.

S’ha de combatre el cinisme, que equival a saber que una cosa és una ideologia i falsa, però acceptar-la. La paradoxa és que Žižek diu que parla molt ràpidament perquè no es vegi que el que diu no té sentit i que és mentida, però veient la seva concepció de l’Absolut, i que no podem escapar de la ideologia, potser que estar cínicament contra el cinisme sigui la seva gran jugada mestra.