Joan Estelrich, Filòsof

Estelrich i el noucentisme

En primer lloc, s’ha de destacar la importància que Estelrich atorga a la filosofia i com algunes de les seves reflexions encara ens obliguen a pensar i a repensar allò que som i allò que fem. I això vol dir que considera que el filòsof ha d’estar adequadament format i que l’acció cultural ha de respondre als reptes del present.

Començarem dient que, tot i compartir molts elements ideològics, de filiació i la inquietud de la necessària en pro de la renovació institucional i filosòfica de la cultura catalana amb Eugeni d’Ors, per a Estelrich el projecte noucentista de Xènius no estava del tot ben encaminat.

L’any 1918, moment en què a Catalunya s’han viscut la Setmana Tràgica del 1909 i les vagues del 1917 i del 1919 i a Europa la Primera Guerra Mundial, es pregunta què passaria si el noucentisme orsià no hagués estat una filosofia adequada: «Tenc por de la rebel·lió latent de tots els antics deixebles de l’Ors contra el seu Mestre; però tenc més por encara que l’Ors se sia equivocat al dogmatitzar sobre el caràcter del geni català; els seus dogmes han fet escola i si fós equivocat, Catalunya perdria cinquanta anys en la seva elevació vers un pensament propi dins la cultura europea». I l’any 1925 considera que «Usem el mot noucentisme amb les naturals reserves [...] les seves característiques no poden ésser encara prou definides [...]. Veiem aquell noucentisme «reclòs dins la lírica o entestat en la recerca d'un sobiranisme estèril i d'una superació artificial» [...] En el fons patien una perfecta indiferència envers l'home concret i català, d'una banda, i envers la veritat, d'una altra. [...] Cal crear institucions duradores; cal fomentar col·laboracions; cal exigir un ordre als treballadors de l'esperit, dins la llibertat absoluta de cada temperament». En ambdós casos fa explícit el valor de la llibertat (contra tot dogmatisme) i saber relligar bé la realitat amb la idealitat i la mirada a llarga distància amb el dia a dia. De fet, enfront d’Ors, Estelrich mostra una llibertat i una independència que és la mateixa que el 1929 li fa criticar la posició que Tomàs Carreras i Artau (1879-1954) i Francesc de Paula Mirabent Vilaplana (1888-1952) defensaren al voltant de com ha de ser el pensament filosòfic català. Una idea que coincideix amb allò que l’any 1978 va escriure el poeta Josep Palau i Fabre (1917-2008), després de llegir en Ramon Llull el concepte de «foll seny», en dir que la idea defensada per Mirabent, d’una filosofia nacional del seny (que li havia transmès els anys d’estudi a la universitat), no era encertada i calia qüestionar-la.

En la columna d’opinió a La Veu de Catalunya del dia 6 de juliol del 1929, Estelrich conclou: «El que no em sembla tan prudent és dir als grans filòsofs, abans que vinguin, com han de pensar, i a quina tradició han d’ésser fidels i quines normes han de seguir per a pensar com a bons catalans i com a bons filòsofs; no és arriscat de creure que si aquests filosofis es produeixen, ja sabran pensar per compte propi, i és segur que ens donaran sorpreses.» Estelrich fa referència a les conferències filosòfiques que l’any 1929 es van organitzar des de l’Ateneu Barcelonès sobre la filosofia a Catalunya, en les quals hi van participar Jaume Serra Húnter (que parlà de «Tradició i progrés en la filosofia contemporània»), Josep Farran i Mayoral (amb el tema «La filosofia grega»), Joaquim Xirau (que parlà de «El sentit de la vida i el problema dels valors») Ramon Roquer (sobre el tema de la «Filosofia cristiana medieval»), Francesc de Paula Mirabent (que se centrà en «L’escola escocesa i la seva influència en els filòsofs catalans del segle XIX»), Tomàs Carreras Artau (que va exposar una «Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya») i August Pi i Sunyer (que tractà de «Filosofia i ciència experimental»).

Estelrich i la filosofia

Hi ha un llibre de Joan Estelrich que si l’agafem pel títol que porta i per l’any en què es va imprimir seria molt fàcil deixar-lo de costat: La falsa paz (1949). No obstant això, és un llibre en què, després de les guerres i exili viscuts, Estelrich repensa els fonaments de l’humanisme occidental. Un text que es publica el mateix any que a Ginebra es van reunir intel·lectuals de tota mena (des de metges fins a sociòlegs i des de teòlegs fins a marxistes) per tractar del futur de l’humanisme i de les possibilitats d’un nou humanisme, tot i que, en castellà, els treballs d’aquesta trobada no es van editar fins a l’any 1957, amb pròleg de José Luís López Aranguren (1909-1996) i amb el títol Hacia un nuevo humanismo.

Ni podem ni hem de posar damunt la taula tot el que Estelrich hi planteja, però voldríem assenyalar idees sobre les quals caldria retornar-hi. Tot i que el darrer llibre que Estelrich havia publicat data de l’any 1948 (Las profecias se cumplen), en aquest hi recull textos escrits els anys 1947 i 1948, que és un moment en què viu a París mentre des de dins l’Estat Espanyol se l’investigava per possible pertinença a la maçoneria i on va viure l’alliberament de París, just abans de marxar cap a Tànger.

La guerra li fa veure que el problema de fons de la humanitat és haver escindit i desequilibrat la vida espiritual de la vida material, «De ahí la precipitación del hombre hacia fuera de sí mismo, su marcha hacia lo externo, aceptando todas sus servidumbres. De ahí el conflicto entre sus actividades, agrupadas en dos frentes de combate o de mutua ignorancia. De ahí la divinización de lo profano: el hombre-masa rindiendo culto a sus nuevos dioses: la técnica, la raza, el Estado, la voluntad de potencia, la dictadura del proletariado.» El malestar interior ha provocat una fugida endavant que ens allunya d’allò que podem ser i ens converteix en vides errants i manipulables. La desaparició de la vida espiritual o món interior ha implicat sacrificar allò que ens fa humans i «la movilización hacia la muerte». I és per això que proposa fer ressorgir l’humanisme, reviure la vida espiritual: «Ha de renacer el hombre; ha de rencarnar su naturaleza concreta de hombre». És a dir, retrobar-nos amb allò que ens humanitza.

Sortir (o millor dit, fugir) enfora és la naixença d’un narcisisme que va més enllà de l’evasió i es transforma en una presó: la presó d’una vida completament exorcitzada que dificulta «concentrar-nos en nosaltres». La dictadura de la imatge que voldríem donar i de la persona que voldríem ser, la qual augmenta l’angoixa interior ja que en lloc de posar en joc el «coneix-te a tu mateix» opta pel «fuig de tu mateix» projectant una realitat del «tu mateix» que t’escindeix cada vegada més, fins que perds el nord i tot és pura imatge imaginària. Foc d’encenalls.

I això passa en un context en què a través de les ciències hem redescobert com la «existencia se consume a cada instante en un grado mucho más radical de lo que suponía Heráclito» i la «materia no solo se desmorona; está condenada, como todo lo demás, a la aniquilación», la qual cosa augmenta la incertesa vital. I cita Giacomo Leopardi (1798-1837), autor que en la cultura catalana s’havia introduït també des de les Balears de la mà de Joan Lluís Estelrich Perelló (1856-1923), per dir que cal conèixer la «infinita vanità de tutto».

El pessimisme de Leopardi ens permet enllaçar aquestes reflexions amb el seu interès per Kierkegaard. De fet, la relació d’Estelrich amb Leopardi i Kierkegaard no és merament intel·lectual, erudita o acadèmica sinó vital. I és al dietari El seductor seduït (inspirat en el dietari de Kierkegaard) on expressa la seva buidor interior: «Els sentits i aquesta tonta sentimentalitat heretada predominaven sobre la intel·ligència, l'esperit, la voluntat i el simple sentit de conservació [...] Estranya, aquesta buidor... La gent em volta, i escolto, i discuteixo, i disserto, i ric, i aquesta buidor, aquest forat immens a dintre meu... M'escriuen, escric, penso, resolc, mano... i aquesta buidor... Em llevo, m'afaito, em banyo, prenc el sol, menjo, camino, dormo, somnio... dins aquesta buidor... El sol m'amanyaga, el vent em bressa, l'aire em besa, els estels em somriuen... i aquesta buidor... Ressonen en mi tots els càntics, dels arbres i dels ocells, dels orbs mendicants i dels infants a l'escola, els crits del carrer i les guitarres de la taverna... tot ressona en aquesta buidor. Un sol ésser se m'ha fos i tots els altres s'han fos amb ell; llàgrimes, ¿on sou? També les llàgrimes se n'anaren; mai no foren tan llunyanes de la font dels meus ulls.» Una angoixa que el porta a auto-imposar-se el vell precepte socràtic: «La vida és absurda; però quelcom em mana, de dintre estant, que, per fer-la més suportable, m'he d'esmerçar a reduir-ne tant com pugui l'absurditat. D'aquí la moral». D’aquí l’esforç filosòfic, que és un esforç ètic.

Estelrich i l’existencialisme

Dit això, cal destacar el paper d’Estelrich, al costat d’altres autors com Eugeni d’Ors (1881-1954) i Josep Palau (1903-1985), en introduir el pensament de Kierkegaard en la cultura catalana durant la primera meitat del segle XX.

Joan Estelrich cita Kierkegaard al llarg de tota la seva vida, per a constatar-ho només cal repassar els articles que després de la Guerra Civil va publicar a Destino, però la introducció i presentació més rigorosa al pensament de Kierkegaard la va fer l’any 1923 en articles publicats a La Revista. Ara bé, cal dir que la seva tasca de divulgació i d’incorporació del filòsof danès al seu pensament havia començat els anys 1918 i 1919 i arriba a un moment culminant en el llibre Entre la vida i els llibres (1926), del qual en una ressenya del mateix any a Borinot se’ns diu que: «Quant a Kierkegaard, el mateix Joan Estelrich és qui l'ha dut a nosaltres i, si més no, és «fortament interessant».» I és Estelrich qui, el 1935, i des de les pàgines de Després, destapa el per què del seu interès per Kierkegaard: «Contra el món de la màquina i del socialisme, jo assenyalava, ja fa setze anys, el necessari retorn a la doctrina i la pràctica de la personalitat. En un filòsof, llavors totalment oblidat a Europa, Soren Kierkegaard, trobava les possibilitats d'una renaixença de la doctrina de la personalitat en el món del pensament. En aquests darrers anys, Kierkegaard és descobert de nou i aprofitat. El món del pensament s'adona que li cal lluitar contra l'impersonalisme, que és antiespiritualisme i predomini de les forces terrenals uniformadores».

D’Estelrich podrem entrar una mica més en aquesta qüestió: «Denme hombres del temple de San Agustín, de San Ignacio, de Pascal, de Kierkegaard y de Unamuno... [...] En las páginas de esos hombres se quiere, se odia, se piensa, se vive de verdad. Escribir no es una profesión para brillar; es una exigencia del alma para comunicar a los demás las angustias y los goces propios, las dudas y las certidumbres. Podréis no congeniar con Kierkegaard; podréis reaccionar en un sentido opuesto a su tendencia. Pero ¡qué refriego será para vosotros su inextinguible poesía!, ¡qué llamarada su alma para incendiar la vuestra!», segons escrivia el 1947 a Destino. Això vol dir que cal tenir en compte quins són els referents que cada pensador o creador literari agafa i assumeix, encara que no els dediqui estudis aprofundits o que en faci interpretacions molt singulars i personals. I sobre aquest tema Arnau Pons en feia la següent reflexió: «La tria d’autors amb qui un autor dialoga no és només el reflex d’una sensibilitat determinada, sinó el revolt d’individuació de la seva pròpia obra literària i que, per tant, mai no serà un acte semblant a la tria d’autors que les institucions canonitzen».

Els autors que cita Estelrich el situen dins un marc ideològic i filosòfic i en una determinada tradició, que ell considera la més adequada per a pensar el present. A Kierkegaard el troba fonamental per a comprendre allò que s’ha viscut durant el segle XX i per enfrontar els reptes de futur que s’hi ha plantejat. No obstant això, no és menys cert que ell mateix, el 1949, reconeix que la presència de Kierkegaard en la cultura catalana i europea no és el que, per a ell, hauria d’haver estat: «Muchos son los deberes de la acción; no son menores los de la inteligencia. [...] Si hay que andar con pies de plomo al obrar, hay que reflexionar hasta el agotamiento antes de lanzar una idea. [...] El acto cometido es irrevocable; la idea disparada... ¿adónde irá a parar? Si Kierkegaard resucitara, se le pondrían los pelos de punta y se le acusaría su joroba, al encorvarse como gato horrorizado, ante las derivaciones actuales de su pensamiento».

Estelrich dramatitza la constant insatisfacció enfront la vida i la tasca filosòfica, però mai no hi renuncia. La impulsa i la defensa. La desitja i ens la vol fer desitjable com un compromís ferm amb la vida.