Assistim a aquesta novel·la a un procés de recerca d’un camí de perfecció. La protagonista en un llarg monòleg interior inicial analitza des d’una perspectiva de dona el que la vida i l’art donen de si. Hi ha tres nivells: primer la vida amorosa i els corresponents sotracs, segons la pintura com a mitjà d’expressió i finalment l’escriptura per arribar al lector.
Les maneres d’escriure de Camus a ‘L’étranger’ o la de Mercè Rodoreda són interpel·lades com a epígons de la claredat i la fluència del discurs. Altres autors com a Cortázar o Proust surten com a testimonis de formes d’escriure no tan planeres i pas fàcils de fer servir segons l’autora. També cita Rimbaud i T.S. Eliot com els genis poètics que són.
Al marge de tot això, al meu veure, el mètode de disseccionar els sentiments o de descriure les relacions humanes en fa pensar en Henry James i concretament en ‘Portrait of a Lady’. James vivia aleshores a la vora dels jardins de South Kensington a Londres. La ciutat britànica és també una mena de personatge admirat per la nostra autora.
Després d’estudiar art al Royal College of Art de Londres, la protagonista canvia Londres per Amsterdam per a perfeccionar el seu estil pictòric. Deixa a Anglaterra el seu marit Nigel i arriba a la ciutat dels canals amb totes les il·lusions. Allà s’enamora de Henk, un dels professors, i coneix també altres homes. La vida amorosa i la pintura van unides en els quadres que realitza: Un jove parisenc la marca també com una fita impossible, el fill de n’Adolphine que coneix quan viatge a París.
La novel·la bascula entre Barcelona, Amsterdam, Londres i París. Un moment donant envia un poema, mes bé un antipoema, a tres dels seus amants.
Estimo el teu fal·lus
Estimo el mar, la merda,
la terra
el sol, la lluna
la serp
xuclo la teva esperma
bec la teva orina
menjo la teva merda
cago el teu fill.
La resposta de Nigel és demanar-li el divorci, la de Florian és fugir i Henk contesta d’una manera més lenta i complexa.
De sobte a la part final passam a un narrador impersonal que analitza la vida viscuda. I ho fa interpretant els quadres que ha anat pintant tan a poc a poc. Les diverses formes de veure el fet pictòric a Londres, Amsterdam o Sabadell ens fa pensar. Surt un artista de l’escola del Vallès que ben bé podria ser el pintor Alfons Borrell i el seu abstracte ultradepurat. El garbeig de la visió vital, l’artística i la simbòlica es reuneixen en una única realitat.
Eva Bosch i la protagonista tenen dades biogràfiques comunes. Però no és pas una autobiografia. Com diu Ana Maria Matute un no pot escriure-la, sols pots parlar del somriure d’un infant...
Eva recerca formes pures, especialment a les civilitzacions més antigues entorn de 10000 any al voltant de Göbekli Tepe o Çatalhöyük amb els pictogrames abstractes o formes d’animals com cocodril, braus, lleons i columnes en forma de T immenses. Ella ha participat d’excavacions d’aquests llocs a l’actual Turquia. A la portada del llibre, en podem veure la influència en la pintura de l’autora.
L’art així seria el primer factor, anterior a tota vivència personal?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.