Jacques Derrida i la disseminació del sentit

«Mientras nosotros leíamos a Foucault y a Derrida,
Foucault y Derrida leían a Borges»
Héctor Libertella

Com escriure la diferència? Com pensar la disseminació del sentit al llarg dels textos i la tradició? Com pensar més enllà de les estructures metafísiques dels signes i obrir l’espai a l’alteritat? La solució a aquestes preguntes, gens fàcil, fou una de les constants en el pensament de Jacques Derrida (1930-2004), un dels filòsofs francesos més importants de la segona meitat del segle XX.

Pare de l’anomenada «desconstrucció», mètode que serveix per a exercir una crítica al «logocentrisme» dominant de la filosofia, Derrida encarà durant els anys seixanta i setanta una tasca pacient de relectura dels pressupòsits fonamentals del pensament occidental, revelant, en obres majors com ‘De la grammatologie’ i ‘L’écriture et le différence’, publicades entre el 1967 i 1968, les bases totalitzadores de la raó i el pensament modern.

Una de les «tesis» centrals del pensament de Derrida és la consideració del paper secundari que la tradició de l’anomenat «fonocrentrisme» i «logocentrisme» ha atorgat a l’escriptura. Per a Derrida, la tradició metafísica ha privilegiat el significant fònic i la consciència del llenguatge parlat, relegant l’escriptura a un paper exterior i subaltern. Per a la tradició, l’escriptura és un mer suplement que s’afegeix per a datar el sentit, però que en realitat només compleix una funció exclusivament subsidiària.

En aquest sentit, per al filòsof francès, cal així alliberar l’escriptura del domini de la consciència constituïda per la parla, deixant obert el camp de significació a través de les «traces», o empremtes, que constitueixen el teixit del sentit de la realitat. A aquest camp de joc, on l’escriptura aflora a la superfície, Derrida l’anomena «arxiescriptura». Una escriptura «originària» que no té centre i que es troba més ençà de les dualitats metafísiques tals com conscient/inconscient, racional/ irracional, sensible/intel·ligible, etc. Un joc de diferències que trenen i constitueixen la possibilitat dels textos, un joc que Derrida expressa amb el terme «différance» (amb ‘a’) per a marcar la distinció i la diferenciació que ho desestabilitza tot.

És així que la «différance» obre la possibilitat infinita dels textos, que, com al relat de ‘La Biblioteca de Babel’ de Jorge Luis Borges, permet una combinació infinita de traces i llibres, de sentits i significacions. Una «biblioteca» que posa en qüestió en sentit del «Llibre» acabat i conclòs i que s’obre a les inscripcions dels lectors en un territori on l’autoria esdevé problemàtica i qüestionada. Un espai infinit on lectura i escriptura no deixen de diferenciar i mostrar, registrar o inscriure, la diversitat del sentit.

En aquest sentit, uns dels textos «desconstructius» més interessant de Derrida són els tres assaigs, publicats originalment a les revistes ‘Tel Quel’ i ‘Crítique’, recollits en el llibre ‘La dissémination’ de l’any 1972. Tres assaigs, més un «prefaci» desconstructiu dels prefacis, que parlen de Plató, Mallarmé i Philippe Sollers. Ens podem deturar en el primer dels textos, que, amb el suggerent nom de ‘La pharmacie de Platon’, duu a terme una lectura hipercrítica i desconstructiva de l’obra platònica.

Derrida analitzà, entre altres diàlegs, el ‘Fedré’ platònic a la llum de la nova ciència grammatològica, destacant el paper ambivalent de l’escriptura en el ‘corpus’ del filòsof atenès. Plató, a través de Sòcrates, condemna l’escriptura, però alhora reivindica una «altra» escriptura que permet ser un vehicle de rememoració del ‘logos’. L’escriptura és un ‘pharmakon’, un «verí», però alhora «un remei», «fàrmac» o «medicina», que permet, en l’ambigüitat de la paraula, copsar i garantir la plenitud del sentit. Derrida dedica pàgines memorables a l’anàlisi d’aquesta polisèmia del terme grec i les seves implicacions per a la condemna de l’escriptura i per a la història de la metafísica i la consciència filosòfica. Una història «fallida» que no deixa de disseminar-se al llarg dels segles, les teories i les obres filosòfiques i literàries.

Sigui com vulgui, a partir dels anys 90 i fins al final de la seva vida, Derrida s’interessà sobretot per qüestions socials i polítiques. En aquest sentit, podríem destacar la seva revisió del marxisme a l’obra ‘Spectres de Marx’, la crítica al realisme polític de ‘Politiques de l’amitié’ o l’anàlisi de la globalització i la crisi dels Estats nació a ‘Voyous’.

Un pensament que, des de la «desconstrucció», volia repensar el paper de l’esquerra política, el feminisme, l’ecologisme, l’animalisme o la crisi de les identitats col·lectives. Tot això, sense deixar de dialogar amb els grans autors de la tradició filosòfica i literària, sobretot del corrent fenomenològic representat per Edmund Husserl, Martin Heidegger i Emmanuel Levinas.

Derrida és un autor bastant llegit als Països Catalans. No obstant això, i de manera alarmant per a la nostra cultura, només disposam d’un llibre del filòsof francès en català. Es tracta del ‘Monolingüisme de l’altre’, traduït per Felip Martí-Jufresa i Antoni Mora i publicat per la Universitat de Barcelona. De la mateixa manera, cal destacar en català l’assaig de Laura Llevadot, ‘Jacques Derrida: Democràcia i sobirania’ editat per Gedisa a la col·lecció Pensament polític postfundacional.

Títols que obren camí, però que es revelen insuficients per una cultura que vol esdevenir independent i universal. Esperem que en els pròxims anys es puguin materialitzar nous treballs de recerca i noves traduccions d’aquest autor fonamental en els debats filosòfics contemporanis. Esperem que algú es passegi per les prestatgeries de la biblioteca infinita del relat de Borges i pugi «rescatar», del món fantàstic de la literatura, aquelles traduccions derridianes al català que viuen des de l’inici del temps.

Bibliografia

Borges, J.L., Ficciones, Editorial Lumen, Barcelona, 2019.

Derrida, J., De la grammatologie, Éditions du Minuit, París, 1967.

Derrida, J., L’écriture et la différence, Éditions du Seuil, París, 1967.

Derrida, J., La dissémination, Éditions du Seuil, París, 1972.

Derrida, J., Spectres de Marx, Éditions Galilée, París, 1994.

Derrida, J., Politiques de l’amitié, Éditions Galilée, París, 1995.

Derrida, J. i Fathy, S., Tourner les mots, Éditions Galilée, París, 2000.

Derrida, J., Voyous, Éditions Galilée, París, 2003.

Derrida, J., El monoligüisme de l’altre, trad. Felip Martí-Jufresa i Antoni Mora, Edicions Universitat de Barcelona, Filosofia UB, Barcelona, 2017.

Ferro, R., Derrida, una introducción, Editorial Quadrata, Buenos Aires, 2009.

Llevadot, L., Jacques Derrida: Democràcia i sobirania, Editorial Gedisa, Pensament polític postfundacional, Barcelona, 2018.