La incomoditat de la poesia

Cal obrir-se a la incomoditat. A «aquest pou de neguits que és aquest poemari», diu Núria Busquets Molist referint-se a ‘Política de poder’, de Margaret Atwood. La poesia pot ser un pou de neguits quan se’ns confronta amb l’inevitable, i això és precisament el que fan els poetes de Papers de Versàlia, el grup de Sabadell que des de fa anys treballa i dona espai a les ombres. Quilo Martínez (1945), Josep Gerona (1956), Marcel Ayats (1956-2020), Josep Maria Ripoll (1962) i Esteban Martínez Serra (1962) es van confabular l’any 2001 per promoure la creació poètica i la seva difusió amb un grup considerable de col·laboradors que, a l’ombra de les grans institucions culturals, ens revelen els poetes amagats i aquelles zones ocultes que a vegades resulten incòmodes, com les perifèries, les alternatives i les inevitables. Papers de Versàlia trenca el focus del centralisme i la capitalitat del benestar i desplega multitud de veus d’arreu del país i d’arreu del món per tal que, lluny del fervor de la presència pública, puguem d’una vegada per totes deixar d’esperar i saber.

És amb el seu darrer projecte, els ‘Àlbum Versàlia’, que els poetes de Sabadell han fet una aposta agosarada. Cinc volums d’alta qualitat que concentren tota l’essència dels seus propòsits, és a dir: promoure la creació i difondre-la, donar espai a les ombres i revelar-nos l’inevitable. Són cinc quaderns de més de 300 pàgines cada un, amb il·lustracions, ben editats, i molt propers a l’objecte artístic. Reuneixen un total de 132 poetes comentats i 142 poetes que hi han participat amb poemes inèdits. Cada volum té una entitat pròpia, però tots porten un títol dual que ens presenta la dicotomia dels pols oposats: ‘Dolor-Plaer’; ‘Ànima-Cos’; ‘Paraula-Silenci’; ‘Por-Poder’; caldrà que surti el darrer per conèixer-ne el títol. Però en aquests àlbums desapareix l’oposició, les dualitats s’uneixen en una combinació acurada de poemes d’autors que ja són morts amb els poetes vius que els parafrasegen, els complementen, els glossen, amb una absoluta llibertat de creació. I els temes confrontats conversen i obren canals en el lector que s’interroga i reflexiona, i descobreix, en una dansa lectora que és tota una experiència, l’inevitable. El neguit d’aquest pou de poemes que és cada quadern, es fa llum.

Amb el seu darrer volum, ‘Por-Poder’, aparegut recentment, els poetes de Sabadell ens acompanyen amb gosadia a recórrer una qüestió que ens afecta col·lectivament i de manera profunda. En aquest temps d’un individualisme omnipotent que sembla que s’enfili al seu zenit, són imprescindibles tots els senyals de l’inevitable. «Al principi em van donar segles / per esperar a les coves, en tendes / de cuir, sabent que no tornaries mai», diu Margaret Atwood en el primer poema. El recull s’enceta amb una confirmació secular: la guerra en l’home i l’espera en la dona, dos tòpics que no són antagònics, sinó que subratllen la disjuntiva entre dues reaccions davant l’inevitable i aquest «horror compartit», com assenyala la Núria Busquets Molist en el comentari del poema d’Atwood. La por és la principal llavor d’humanitat. Com els animals, quan sentim por fugim o ataquem, però específicament com a humans construïm, alcem murades, despleguem el llenguatge per poder entendre’ns i fortificar-nos darrere el teló de tot allò que temem i rebutgem. La força de la repulsió. I enalcem el seu contrari, la força de l’atracció, amb un concepte: l’amor, per trobar cert equilibri. Només els humans sabem què és l’amor, aquella cosa tan fràgil que ens ajuda a contrarestar la por buscant la unió gregària de la nostra espècie, el sentiment de comunió, de comunitat.

Si considerem que el contrari de la por és l’amor, per què la dualitat que ens presenten els poetes de Versàlia és ‘Por-Poder’? És una dicotomia interessant. Gràcies al concepte de l’amor entenem el sentiment d’unió que ens agermana i el gregarisme que ens ajuda a sobreviure com a espècie. L’amor és a la vida el que la por és a la mort. Amor i vida són una força que ens permet existir, a través de la qual podem. Davant de la por i la mort, no podem. Però fem veure que sí: podem atacar o podem fugir (per poder sobreviure). Aquí rau la falsa dicotomia entre por i poder. No són opcions contràries perquè totes dues neixen de la mateixa força repulsiva: és amb la voluntat de poder que ens confrontem amb la por, com un enemic a vèncer. La por alimenta el poder, i el poder necessita la por (com una arma) per existir. Heus ací la clàusula que ens ofereix aquest darrer volum dels Àlbum Versàlia.

El poder dels Estats que volen imposar un determinat ordre polític i social, el poder de qui se sent per sobre en una jerarquia, la voluntat de ser i de fer, el poder de fluir amb els corrents, el poder de les masses, el poder de qui sap. Hi ha dos ordres de poder. El que sorgeix del poder, és a dir de la vida i l’amor, i el que sorgeix del no poder, és a dir de la por i la mort. Arnau Pons i Chantal Maillard, a la secció inicial d’aquest cinquè àlbum, escriuen sobre el poder que sorgeix de la por i la mort. Pons ens diu que «Tot fa pensar que [el poeta] sigui l’enemic impotent del poder» (el subratllat és seu). Enemic perquè el poeta inquieta, «és ben notori que el poder el tem, que li té una certa por». Però per més que sigui «silenciat, evitat, menystingut, blasmat o censurat; en el pitjor dels casos exiliat, empresonat o mort» com diu Pons, la seva poesia el transcendeix. La mirada de Pons fa del poeta un enemic del poder, però un enemic impotent, «segons la manera que tingui d’afirmar-se i de replicar, pot arribar a fer una mica de por» (el subratllat és meu). Davant la força del poder, diguem: de la tirania, el poeta no hi té res a pelar, ho diu Pons a la primera línia del text: «La poesia no té el poder de capgirar res, ni d’enderrocar res». La falsa dicotomia por-poder ens manté atrapats en un carreró sense sortida. I plouen les bombes a Gaza «y no hay donde refugiarse», i continua Chantal Maillard: «¿No es precisamente la voz del poema aquella capaz de dar testimonio del sufrimiento en carne ajena? ¿No es este, acaso, el crisol capaz de fundir el plomo de la metralla y transformarlo en bálsamo?». El poeta accepta la por, la pròpia i l’aliena, i no se’n defensa més que oferint versos al món, il·luminant-la. «És hora, ja, de dir / la primera paraula: / Tinc por», ens diu Joan Vinyoli a ‘Temps perdut’. El poeta encarna el primer ordre del poder, el poder de qui pot, és a dir el que sorgeix de la força de la vida, de la fragilitat de l’amor. El poeta coneix i accepta la por, pronuncia l’inevitable, i per això és temut per aquells que ho refusen i volen controlar-ho tot. Però com la vida, la poesia és ingovernable. «Imaginar es peligroso, imprudente; quizás se imagine otro mundo y se decida caminar hacia él», diu Lola Nieto a ‘Ha sido un ritmo’. Qui és capaç d’estirar la corda de la imaginació i assenyalar-nos els camins inevitables que ens allunyen del centralisme artificiós de la capital del benestar?

«Encara vull creure que curarem el cor humà, el guarirem / de les seves angoixes, de la desconfiança i la barbàrie que generen», escriu C.K. Williams en el poema ‘Por’, i segueix: «Però no ha estat aquest cor metafòric esquarterat, dissecat, cauteritzat i esquarterat de nou?, i ha cedit mai, la massacre?». La por no cedirà mai. Sempre hi serà, com la mort. Però la poesia també, com la vida, per ajudar-nos a ser conscients i esculpir futurs amb el cisell de la paraula. La paraula és viva, és lliure i capaç de crear múltiples realitats, el poder de la paraula pot aixecar murades o traçar camins. La veu poètica mostra la complexitat irreductible de la vida, i el poeta, amic de la transgressió capaç d’enderrocar murades, disposa de la força de la paraula per obrir escletxes als dics de contenció (transformar el plom en bàlsam) i inundar-nos de consciència. «He treballat de valent, oh just jutge, / pedra amunt, pedra avall, marc rere marc, / he fundat una indústria que és modèlica. / El millor feltre i el millor terliç, / eren els de la Companyia Zink». Primo Levi va deixar-nos aquests versos del poema ‘A judici’, on ens mostra la versatilitat del llenguatge: Alex Zink va ser jutjat a Nuremberg per haver tingut el monopoli de matalassos i coixins confeccionats amb les tones de cabell humà que procedien dels camps de concentració nazis. El poder utilitza la paraula per blanquejar els seus crims. El poeta utilitza la paraula per fer-nos obrir els ulls a la foscor. Aquesta és la seva força.

Els dits barroers de la llum
malmeten tot el que toquen.
Només a l’empara de la fosca
podem seguir donant a Llum.

Marcel Ayats (2)

1 No ens consten dades del conjunt dels Països Catalans. Font: https://www.3cat.cat/324/cada-dia-sediten-100-llibres- a-catalunya-i-nomes-25-son-en-catala/noticia/3224009/

2 Ayats, M. El món que m’envolta i em revolta. Papers de Versàlia. Col. Zona blanca, 25. 2024.