L’esperança des de la vida deteriorada

Hi ha obres que marquen una època, no tant per la seva transcendència en el moment de ser publicades, com per la seva pervivència i vàlua per a pensar el nostre present. Aquest és el cas de ‘Minima moralia’ de Theodor W. Adorno (1903-1969), un dels filòsofs contemporanis més destacats i influents del panorama literari del segle XX. En el llibre, un conjunt de cent cinquanta-tres aforismes aplegats per Adorno durant els seus anys d’exili, el filòsof retrata la condició humana sota el capitalisme i el feixisme, amb una mirada penetrant i lúcida que manifesta les contradiccions del progrés i la Modernitat.

En aquesta intensa i suggerent obra, Adorno dedica pàgines memorables a la figura de l’intel·lectual, a la indústria cultural creixent i la construcció ideològica a través de la cultura, a la dinàmica econòmica de la burgesia i els seus nous hàbits de consum. També s’hi troben pàgines sobre el menyspreu cap a les dones i la reivindicació dels seus drets, sense perdre mai de vista el punt de vista de la singularitat de la vida humana i els seus desafiaments morals. Així, Adorno vol parlar «des de la vida deteriorada», no «sobre la vida deteriorada»; el que ve a dir que vol parlar des de les ferides de la pèrdua de l’individu en el mar de la societat de masses; un individu que sent el batec amenaçador de l’autoritarisme, viu el desconcert del nou ordre mundial i, al mateix temps, resisteix i manté l’esperança. Un llibre d’una enorme vigència i actualitat, ara que una nova onada de tirans «tecnòcrates» amenacen la vida i els drets assolits.

De fet, tal com ja hem apuntat, un dels temes més interessants que es prefigura a l’obra és la crítica a la «indústria cultural» que posteriorment Adorno desenvoluparà en altres obres de caràcter més sistemàtic. La idea d’Adorno és que productes com el cinema i la música comercial generen dinàmiques de reconciliació de les masses amb els mecanismes d’explotació i producció, generant un sotmetiment ideològic a través del consum de la cultura transformada en mercaderia. L’art (si el podem anomenar així) de la indústria cultural no és un art popular de les masses, sinó, en paraules d’Adorno, «un art per a enganyar les masses». Uns productes ideològics necessaris per a mantenir l’ordre del sistema capitalista de producció, que generen i creen necessitats sempre noves entre els individus, reduïts a les funcions de «consumidors».

El diagnòstic adornià, després de setanta anys, es revela enormement fecund per a entendre el nostre present actual, dominat per la creació contínua de mercaderies culturals que redueixen l’anhel d’emancipació i desenvolupament als estàndards que asseguren la reproducció del sistema del capital. Una indústria cultural que s’impregna en el nostre dia a dia, dominat per xarxes (presumptament) socials, i que ens redueix a la passivitat, metre no atura de créixer l’amenaça de l’autoritarisme i la violència.

Sigui com vulgui, ‘Minima moralia’ és tot un clàssic de la filosofia que cal llegir per la seva categoria literària, l’exuberància del seu pensament i com a testimoni d’una època, encara molt present. Amb paraules esperançadores d’Adorno: «Amb la felicitat passa el mateix que amb la veritat: no es pot tenir, només s’hi pot ser (…) L’única relació possible de la consciència envers la felicitat és la gratitud, i és per això que és una cosa tan incomparablement digna».