El títol de l’exposició, ’Nachleben’ (que podríem traduir com «pervivència»), ens introdueix en com la pintura ha sobreviscut a les seves crisis i s’ha reinventat, després de la mort de l'art. Certament, després de les avantguardes del segle XX, l’art havia arribat a un punt en què ja no es podia definir per les seves qualitats visuals o formals, sinó per les idees que el sustentaven. Això va marcar el final de la narrativa tradicional i va obrir la porta a una era en la que qualsevol proposta creativa podia ser art, si estava justificada per un concepte.
Des de la mostra, per copsar el terme ‘Nachleben’, un exemple pot ser ’Deep Blue in Red’ de Nico Munuera, una obra que, només amb un simple joc de colors, evoca múltiples reflexions en l’espectador, com a mostra que la pintura va més enllà de la simple representació mimètica. O ‘Mother Painting 22’ d’Antoni Socías on l’obra (més artefacte que pintura?) esdevé una eina per qüestionar i explorar conceptes, des d’una «pintura» que ha mutat en profunditat i dimensió.
Tot i això, el terme ’Nachleben’ i la combinació amb pintura conceptual i art contemporani en una mateixa proposta o frase, pot generar certa prevenció en part del públic. És cert que aquest tipus d’exposicions demanden una actitud més proactiva que farcir de likes qualsevol post d’Instagram. Però és en aquest balanç on rau la funció d’un museu com Es Baluard: legitimar l’art conceptual i oferir eines per entendre’l. I sí, el terme ’Nachleben’ pot semblar llunyà, per als que pensam que els museus i institucions tenen el deure de projectar i conceptualitzar l’art, encara que això impliqui baixar una mica el llistó. Només fins al límit del rigor.
En definitiva, la denominació ‘Nachleben’ no m’acaba de convèncer nominalment, però això no és gens important. El que realment importa és que l’exposició és una magnífica oportunitat per reflexionar sobre la pervivència de la pintura i com aquesta ha anat mutant durant mil·lennis per mantenir-se viva fins avui. Potser en l’actualitat només en quedi el nom, «pintura», però el seu esperit continua viu a través de noves formes d’expressió. I, sobretot, és una excusa perfecta per visitar espais com Es Baluard, que ens recorden que l’art contemporani no és immediatesa i likes a xarxes socials, sinó que també va de pensar, sentir i qüestionar-nos.

Nico Munuera, 'Deep Blue in Red' (2009) Acrílic sobre tela, 198,5 x 154 x 45 cm. 190x245 cm. Dipoìsit Col·lecció Fundación Barrié.

En primer terme, Antoni Socias, 'Mother Painting' 22, 1978-2000. Tintes versnissos i perns sobre fusta i estructura metàl·lica. 83 x 170,5 x 70 cm. Col·lecció Es Baluard, donació de l’artista.

Joan Miró, 'El Abanderado', ca. 1977, Pintura, tela i materials diversos. Es Baluard, dipòsit col·lecció GOIB.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.