La crisi de l’experiència estètica moderna

Walter Benjamin (1892-1940) és sens dubte un dels intel·lectuals més importants del segle XX. Emmarcat en l’òrbita de pensament de la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt, el pensador jueu fou un testimoni privilegiat dels canvis introduïts per la industrialització i el desenvolupament tècnic i la crisi social que provocà l’ascens dels règims totalitaris. Amb tot, bona part de l’obra de Benjamin se centra en qüestions estètiques i el seu lligam amb la praxi política, constituint un calidoscopi de problemes que vertebren la nostra contemporaneïtat.

En aquest senit, una de les obres més estudiades i difoses de Benjamin és l’assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, escrit en la dècada dels anys 30, en el qual analitza l’impacte de la fotografia i el cinema, com a mitjans de reproducció massiva, en la crisi de l’experiència estètica moderna. Segons el diagnòstic de Benjamin, els nous mitjans de reproducció tècnica provoquen una atròfia de l’aura de les obres d’art, del seu ‘aquí i ara’ irrepetible, arrabassant-les del seu context cultural i tradicional i conferin-lis una presència massificada. La praxi de l’art ja no és el ritual i les seves vies tradicionals de transmissió, sinó una praxi política que canvià la presència irrepetible per una recepció massiva. La fotografia i el cinema canvien la manera de relacionar-nos a través de l’experiència estètica i canvien per complet les funcions assignades a les obres d’art.

Així, Benjamin fou un dels primers a diagnosticar la crisi dels valors culturals de la Modernitat, que s’havien fundat des d’una estètica que defensava l’autonomia del subjecte. L’impacte dels mitjans tècnics de reproducció provoca un canvi de paradigma en les masses, que reben passives l’allau de les obres dessacralitzades i disposades per a ser consumides. En l’època de Benjamin, ens trobam en l’incipient ascens de la Indústria Cultural que als anys 50 analitzarà Theodor W. Adorno, com a part de l’engranatge del sotmetiment dels individus als dictàmens de la ‘societat total’. Però Benjamin no veia els canvis introduïts per la fotografia i el cinema de manera purament negativa. Al text hi traspua un esperit d’esperança en la nova praxi sorgida dels mitjans tècnics que podria comportar una democratització de l’experiència estètica. Davant l’estetització de la política que promou el feixisme, Benjamin decreta la necessitat d’una politització de l’estètica que permeti adaptar l’aparell sensorial als nous mitjans tècnics i fomenti una praxi emancipadora.

Gairebé un segle després del text de Benjamin els mitjans audiovisuals no han fet més que augmentar exponencialment. Avui dia vivim envoltats d’imatges i la seva presència és omnívora i persistent. La realitat ja comporta el filtre de la imatge massiva, que ha fet perdre bona part de l’aura de les coses. Amb tot, l’assaig de Benjamin traspua una vigència aclaparadora i ens permet repensar la nostra relació amb les imatges i l’experiència estètica contemporània. Un llibre indispensable per entendre l’evolució del nostre món actual.