‘Retrat de noia’ i altres poemes de Joan Vinyoli

Retrat de noia

Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l'aigua
tumultuosa del corrent
que llisca sempre.
Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d'una alba tu somrius,
enllà del son i de la terra.

Alba trista

És lluny de mi tota fragància
de tarongers en fruit,
és lluny de mi l’engronxament
fantàstic de l’arbreda.
Però no temo gens la nit:
el son amaga una recança,
punyent, avui ja no somnio;
més aviat una alba decebuda
de pensafments enfredorits
i foscos miro en despertar-me.

Oh, estrènyer les mans

Oh, estrènyer les mans on batega,
amb la més noble sang, la més pura,
la més trista, la més agitada,
la més encesa i ardent, oferint-se,
en la plenitud d'un cor!
Ai, aquest doll, aquest vessar d'amor
que es perd en l'aire i en les coses!
Tant que voldria el cercle
tancar: de tu a mi, de mi a tu cloent-se
la vida i res ja no es perdria
d'aquest immens, insadollable anhel!

Assumpció

El somni amb tu es conlliga,
com el perfum al taronger.

El desmai en tu, però ets l’arbre
que intensament esvelt eleva
la fortalesa jove.

Un deix en tu, com l’ombra fina
del pollancre a la seva alçària.

La fatiga en tu, com el vespre
en la blancor viva del mur.

D'una terra

I

Oh sol daurat d’uns altres dies,
quantes vegades jo t’he vist
desfer-te al cim de les muntanyes,
quan, de retorn, girava els ulls!

Noiesa meva, atarda’t, gira’t,
contempla encara, més i més,
muntanya, bosc i solitud,
crepuscle, calma de la terra.

II

Remor llunyana dels camins que llisquen
vers la ciutat incendiada al vespre,
flaire de bosc al pas dels carboners
que retornen del fons de les muntanyes
entotsolats. Tremolo quan els veig
i cau la llum sedosa de la tarda
omplint la vall: és quan la vida
s’amoroseix i s’espandeix per l’àmbit
crepuscular fins que del tot acaba
el dia llarg alegrement viscut.

Noiesa; les abelles que brunzien
al bosc ombriu, el serpenteig quiet
del rierol, transfigurat pel simple
record de la petjada
d’un bou calmós quedaven ja per sempre
fixa claror.

Roses abelles mateinals, lleugeres
missatgeres de vida, i romanins fragants,
voleu, creixeu en qui del tot un dia
va vincular-se al vostre viure pur.

III

Vetlla encara el meu pas petit
al bosc on la lluna bressava
la infantesa en la gràvida nit
estival que en silenci planava.

Quant de voler encara indistint,
aquella nit en sentir les coses:
oliveres, lluna, envaint
la meva ànima sense noses!

Quan l’aurora amb quieta llum
va aparèixer damunt la serra,
tot semblava fora del temps,
com si fos innocent la terra.

IV

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.