La diputada de la CUP Anna Gabriel.

La diputada de la CUP Anna Gabriel. | Arxiu

T.M.Palma15/08/16 0:00
TW
25
Vos oferim la transcripció d'una entrevista en profunditat amb la diputada de la CUP, Anna Gabriel feta a Ona Mediterrània el passat 9 de juny.
 
- Has vengut a Mallorca per fer unes jornades sobre municipalisme. El municipalisme és la clau, la base per entendre les CUP. De què parlam quan parlam de municipalisme?
Jo crec que el municipalisme és la clau per entendre les CUP i en bona part és la clau per entendre també una certa aposta de política de transformació, que no hauria només de fer-la la CUP. La nostra aposta pel municipalisme té a veure amb això. És el nostre embrió, la nostra plataforma principal i de creixement i d’existència però alhora perquè estem profundament convençudes que l’acció en clau municipalista té un potencial transformador que pot ser també element de transformació a altres nivells. Nosaltres entenem que, justament, el municipalisme permet enxarxar, posar en relació i establir espais de lluita de transformació, de construcció d’alternatives de contra hegemonia, no només des de la institució. Per tant, quan parlem de municipalisme no només parlem d’institució. Parlem de concebre allà on vivim; el barri, a la ciutat, el nucli, la vila... com un espai on fer política. S’hi fa política des dels ajuntaments però també s’hi fa política des dels casals, des de les cooperatives de consum, des d’organitzacions juvenils, des dels espais de defensa del territori. Per tant, el municipalisme de transformació, tal i com el concebem nosaltres, té a veure en que la CUP és una eina més dins d’una caixa d’eines.
 
 
- La CUP ha anat creixent, des dels seus inicis d’una forma molt sostinguda, i segurament aquesta legislatura (eleccions plebiscitàries autonòmiques) d’un manera més espectacular, per dir-ho d’alguna manera. Conec militants de CDC de Vic que varen votar la CUP perquè fes d'accelerador del procés. També conec companys de la CNT que mai havien votat i que aquesta vegada varen votar la CUP... Com es gestiona tota aquesta complexitat?
De fet això en el municipalisme també passa, és a dir, els vots no són de ningú i també es produeixen situacions en un municipi on persones que tradicionalment havien votat una força política, amb l’aparició de la CUP o d’unes determinades apostes de la CUP, es replantegen el seu vot. Segurament, en l’àmbit municipal tenim gent que ve de l’abstencionisme convençut i militant, que en un determinat moment fan l’aposta, i això també succeeix en l’àmbit autonòmic o en les darreres eleccions, que com tu deies alguns vam entendre que eren plebiscitàries i molts d’altres no. Per tant, poden ser plebiscitàries i autonòmiques al mateix temps. Això el que vol dir és que segurament el discurs, el plantejament, el programa, el repte que plantejàvem nosaltres el 27 de setembre no s’explicava només en clau nacional. S’explicava també en clau social, en clau de gènere i, per tant, hi caben sensibilitats tan distants com un exvotant de CDC i un militant de la CNT.
 
- Gràcies per parlar dels Països Catalans sempre que toca... Però, ets gairebé l’única que ho fa.
Sempre que toca deu voler dir sempre, no?. Perquè sempre he fet referència al país. Nosaltres venim del municipalisme però actuem en clau local i pensem en clau global i, per tant, el país hauria de ser una referència quotidiana. És veritat que, ni tan sols la CUP, resta indemne ni està blindada a l'ofensiva sobre els Països Catalans. És molt significatiu que els Països Catalans hagin desaparegut com a referent polític. Han desaparegut com espai de construcció política per gairebé la totalitat de forces polítiques, no per la CUP. Però, malgrat això és veritat que nosaltres també hem de fer esforços per l’aposta en clau de construcció nacional, o per quan fem una intervenció i parlem d’educació, o de sanitat o del que sigui, puguem aportar dades del conjunt del país. Jo crec que és una mica el termòmetre de com d’urgent és que es torni a situar la construcció nacional absolutament al centre de l’agenda política. De fet, si tenim en compte això, segurament es poden entendre algunes de les reticències que nosaltres tenim en relació al procés del Principat.
 
- Cada vegada crec més que la independència és la revolució. Ho dic perquè, segurament, sense estar tan a prop de la independència no hauria sortit el cas Pujol, per exemple.
Des de plantejaments que no són molt estatistes i reprenent l'exemple d'aquests companys de la CNT que van fer confiança en la CUP en el seu moment, i tanta altra gent, molts de nosaltres sabem que la construcció d’un Estat, per sí mateix, ens satisfaria relativament. Jo crec que la independència és una embat contra un Estat que mereix tots els embats que calguin. Però, és també l'expressió d'unes ganes, un somni, una esperança de poder revertir moltes coses, d’aixecar catifes i destapar tot el que ha fet el poder durant tants anys. És una oportunitat d’impugnar el mapa de les autonomies i, per tant, d’anar al moll de l’os del que va significar la transició, amb el segell del mapa autonòmic, que evidentment era molt conscient del que feia i clar, tot això té un component que va molt més enllà d’una construcció d’un Estat. Té a veure amb una oportunitat de revertir les bases del sistema que hem heretat. Que potser, en part hem contribuït a sostenir o crear. I clar, nosaltres el que, d’alguna manera, emplacem, és a aquelles persones que no se senten o que no són independentistes, que no venen d’aquesta militància, que no tenen l'independentisme en les seves prioritats, justament és això, fer veure que el camí cap a la independència potser també el camí de la revolució.
 
- Segurament el millor que podem fer és un Estat modèlic que sigui inspirador per altres pobles, per pobles que ja en tenen i pobles que també estan en el procés de construir-lo.
Justament aquesta setmana, en el ple del Parlament, nosaltres interpel·làvem al Govern en clau de l’estret marge que té aquesta democràcia representativa que tenim. Ho poso com exemple perquè parlàvem de les iniciatives legislatives populars, darrera de les qual un munt de gent s’organitza, recull signatures, unes comissions promotores que s’encarreguen de recollir adhesions a entitats. Fan un esforç en el seu temps i en clau de militància a portar això endavant del Parlament i aquest, en una escassa horeta i mitja, decideix que això no toca. Nosaltres interpel·làvem el Govern i el mateix Parlament dient-los que això no era sostenible i que, en clau de desafecció política, havien fet un pas més perquè més gent es sentís decebuda amb aquest Parlament. És cert que altres cambres legislatives no ho admeten, però nosaltres no estem aquí per fer exercicis de dret comparat i de limitar-nos als escassos marges de democràcia representativa que tenen les democràcies liberals europees. Estem aquí per ser avant guarda de transformació. I, si som els primers que regulem en una clau avançada les iniciatives legislatives populars, serem referent. Potser no ens seguirà gaire gent o, de moment, no ens seguirà ningú, però en tot cas, haurem permès obrir portes i obrir finestres a un altre model de concepció de les institucions. Ho poso com exemple perquè em sembla que il·lustra una mica aquesta voluntat. Tant de bo poguéssim en aquesta construcció d’aquesta República Catalana ser referent; per a pobles en lluita, per a pobles que encara no hi estan i per a qualsevol que volgués mirar-nos.
 
- Sense els homes no hi ha revolució, no?
Tant de bo pogués dir-te «Ostres, comenceu-vos a organitzar que la cosa s’està posant complicada» però de moment tranquils que, desgraciadament, no.
Sense els home no hi ha revolució? Els homes ja hi són. Els homes estan en tots els llocs que es prenen les decisions. Els homes estan sobrerepresentats a qualsevol lloc, sent la meitat de la població tenen sobrerepresentació a qualsevol dels àmbits (a la universitat, als consells d’administració de les empreses, a les cambres de representació parlamentària). Per tant, el que ens hem de plantejar i revisar profundament és què passa que les dones, sent la meitat de la població estem infrarepresentades. Com que crec que no estem als anys 30 o en el Parlament del Congrés de la República Espanyola, on quan es debatia el dret a sufragi universal van aparèixer tota una bateria d’arguments on es defensava que no s’havia de donar el dret a votar a les dones (qüestions biològiques, emocionals, limitacions físiques o intel·lectuals) com que crec que això no s’ho creu ningú, hem de demanar-nos i plantejar-nos per què? si és evident que no hi ha cap limitació a cap àmbit, com és que estem imfrarepresentades absolutament a tot arreu? Excepte als treballs domèstics, als treballs de cures, a la prostitució i aquests tipus d’àmbits.
 
-Què es fa malament? El feminicidi que es viu des de fa anys, no és que no s’aturi, sinó que no s’atenua, facem el que facem de moment no fa efecte.
Jo crec que els feminicidis són l’expressió més crua, dolorosa, i violenta del sistema patriarcal. Però, no podem combatre els feminicidis sense combatre el sistema masclista d’arrel. Aquesta és una mica la doble moral que nosaltres retraiem moltes vegades a moltes forces polítiques que no parlen de feminisme, que parlem de polítiques d’igualtat, que diuen estar molt preocupades per la violència de gènere, que parlem fins i tot de la xacra de la violència masclista, però que en canvi, no estan disposats a anar a la base dels sistema i analitzar que aquest és patriarcal i a revertir-lo d’arrel, i això és el feminisme. Per tant, fins que no situem el feminisme com una necessitat imperiosa per canviar les condicions objectives, simbòliques i materials que hi ha a la base d’aquesta societat jo estic convençuda, desgraciadament, que seguirem tenint dones assassinades.
 
-Warren Buffett va dir aquella famosa frase de: «sí que hi ha lluita de classes i l’estam guanyant nosaltres», és a dir, ells. Més enllà d’aquest nosaltres i ells, que jo crec que és bastant clar, què són les classes socials avui? Com puc saber quantes classes hi ha?
L’altre dia, el representant de Catalunya Sí que es pot feia una defensa de les classes mitjanes i de com no havíem de contribuir a fer desaparèixer aquestes classes mitjanes que han tingut un paper clau en el país. Jo crec que això ens feia pensar que evidentment tenim un repte per resituar quines són les classes i quin paper pot jugar la lluita de classes, si algú que ve de la tradició comunista està amb aquest discurs que és exactament el discurs que té ciutadans (enarborar la bandera de les classes mitjanes i dels emprenedors...).
És obvi que la burgesia catalana la de les 400 grans famílies encara conserva molt de poder, però en aquest moment, a Barcelona, una de les principals cares de l’especulació és uns senyor propietari del banc expropiat de Gràcia que no té res a veure amb aquestes 400 grans famílies. A nivell de l’estat espanyol una de les persones més riques, el senyor Amancio Ortega, no ve tampoc de cap grup burgés, en absolut. Darrera de l’IBEX 35 hi haurien persones que venen de sagues familiar poderosíssimes com els Botín, i moltes d’altres que són nouvingudes i que, per tant, la classe entesa com a tal és reconfigura. Però, hi continua havent una diferència essencial entre uns i altres. Uns ostenten mitjans de producció i altres només tenim les mans com a nostre capital. Això no ha canviat. I, els que només tenim les mans com a nostre capital, encara que alguns amb estudis universitaris i amb el que és diu 'professions liberals' ja no treballin amb les mans sinó que treballen amb l’intel·lecte, jo crec que vindria a ser el mateix. Tinguis les mans o tinguis l’intel·lecte, la qüestió és que només et tens a tu per guanyar-te la vida. No tens absolutament res més. Això pot seguir, d’alguna manera, explicant determinades qüestions a nivell de classe. Hi ha gent que té el capital. Hi ha gent que pot jugar a l’enriquiment financer. Hi ha gent que té la possibilitat de muntar SICAV. Hi ha gent que especula. Hi ha gent que fa diners amb els diners i hi ha gent que necessita treballar per sobreviure.
 
-Supòs que saps que van a per tu...
Sí. No ho dic amb ànim de voler afirmar que jo sóc alguna cosa exemplar. Aquest matí una periodista em diu «però com pots aguantar tanta pressió?» i jo li deia «perquè segurament era molt conscient de què venia a fer». Aquesta motxilla que jo porto, que al meu entendre és valuosa o jo me l’estimo. Tenia claríssim que enfrontar-se al poder, que qüestionar les bases del règim, que qüestionar privilegis, donar a entendre que no tens res a perdre o que no has vingut a fer carrera política, que tampoc has vingut a riure les gràcies a ningú i, que ni et riguin les teves, pot comportar aquest nivell de linxament i aquesta voluntat que desapareguis. Però jo estic tan convençuda del que defensa el nostre espai polític. Estic tan convençuda que hem arribar on hem arribat perquè molta gent ha entregat el millor que tenia; les hores i anys de militància. Aquí darrera hi ha molt dolor, molt patiment, molt insubmisos, mares insubmises. Aquí hi ha gent que ha patit càrregues policials. Aquí hi ha gent que ha posat el cos per defensar espais autogestionats. Aquí hi ha gent que ha posat el cos per defensar el territori. Hi ha gent tan valuosa que jo crec que quan ocupes un espai on ets la representació d’això hi ets per no cedir. Hi ets per aguantar i, a més, aguantar amb el cap ben alt. A vegades critiquen perquè somric a les rodes de premsa. Jo no tinc cap motiu per estar trista si penso en la meva gent. Si s’han pensat que liquidar-me a mi és liquidar un espai polític, s’equivoquen moltíssim i si s’han pensat que jo sóc liquidable no han entès que darrera jo hi haurà molta altra gent.
 
-No em diguis que no farem la independència aviat, almenys del Principat.
Per això estem. Nosaltres malgrat també es digui que treballem pel CNI i que responem als interessos de l'Estat espanyol, hem vingut a fer exactament això. I, potser perquè hem vingut a fer això i no una altra cosa, sense presentar-nos a les eleccions del 27 amb un pactisme que utilitzava la independència com a escut, segurament perquè nosaltres som independentistes com això, com a motor de transformació social i, per tant, hi posem tota l’esperança i tota la il·lusió i tot l’enginy que tenim i tot l’entusiasme, doncs això hem vingut a fer. A això estem dedicant les nostres hores. Cada pas que fem, malgrat no es vulgui interpretar així, està pensat per això.
 
-Hi ha molta por a prendre decisions?
Nosaltres el que estem veient és que hi ha una certa por, que no s’expressa com a tal. Seria molt lícit reconèixer que es té por. Nosaltres sempre aprofitem per explicar que la independència, la secessió de l’estat espanyol no serà una cosa senzilla. Tan de bo tinguéssim un Estat democràtic amb qui dialogar. Tan de bo poguéssim establir un referèndum i parlar de la transferència entre actius i passius. No tenim aquest panorama i ja sabem el que són els estats no democràtics. Per tant, no volem menystenir la força que pot tenir l’Estat i, per tant, la por és comprensible. L’Estat ha fet moltes coses per les quals és lícit tenir-li por. Tan de bo parléssim en clau de quines coses ens fan por. Però jo crec que el que alerta més és que no es parli de por, sinó que es parli d’una estratègia amb la qual hi haurà un moment determinat en què es farà la declaració de la independència i allà, no sé per quins mecanismes, tot començarà a desencadenar-se de forma fàcil, efectiva i ràpida. Nosaltres, en canvi, som més de pensar que hauríem de treballar en una lògica d’acumulació de forces. D’anar aguantant les envestides que vinguin de l’Estat ja en clau sobirana, és a dir, quan arriben uns requeriments de l’Audiència Nacional als ajuntaments, perquè han aprovat una moció de suport al 9 de Novembre, creiem que és una oportunitat perquè des del municipalisme ja no es contestin aquests requeriments d'informació. Per què? Doncs perquè és una acte de sobirania, perquè és un acte de dignitat i perquè comencem, d’alguna manera, a preparar-nos perquè quan sigui necessari estiguem entrenats o tinguem ja l’experiència i la trajectòria d’haver-nos plantat davant d’aquest Estat. A nosaltres sí que ens fa por que si menystenim tant l'estratègia de la desobediència i no som capaços de desobeir res, si quan la CUP planteja desobeir es titlla a la CUP de sectària, de marginal, que no sap on va; ens fa por, justament, que això faci que arribi un moment tinguem la gent tan atemorida, que la desobediència estigui tan desprestigiada i que la capacitat d’aguantar els embats de l’Estat ja no existeixin i que, malgrat fem una declaració d'independència no puguem ser independents.
 
-Per quina utopia lluites?
Doncs perquè les invisibilitzades, perquè les dèbils, perquè les sense veu, les trepitjades, les colpejades, la gent que ha patit, la gent que segueix patint tant, arribi un dia que puguin viure amb tranquil·litat, sense dolor i podent-se aixecar el matí i no haver de patir pel dolor que sentiran.