Dehba Mohamed: «És desesperant i lamentable que la gent de tot un poble tengui com a única esperança la guerra»

• Per tal de començar per alguna banda, podríem començar per conèixer-vos a vosaltres. Quan vàreu arribar a Mallorca? Heu mantengut el contacte amb les vostres famílies i heu pogut tornar-hi?

Dehba: «Jo vaig arribar el setembre del 2000, a Palma, per les Vacances en Pau. I a partir del setembre vaig poder quedar-me a estudiar, mitjançant un altre programa anomenat Escola en Pau, i des d’aleshores. He seguit sempre en contacte. Abans era més complicada la comunicació, ha millorat molt amb els mitjans i amb les noves tecnologies. I abans, en època d’estudiant, també aprofitava les vacances d’estiu per a fer viatges a veure la família. Ara, que faig feina, ja no és tan fàcil anar-hi tan sovint».

Nafi: «Jo molt similar, també vaig arribar l’any 2000 amb el programa Escola en Pau. Un programa que s’encarregava més, dins l'àmbit de la solidaritat amb el poble sahrauí, de l’aspecte educatiu. Això té una part positiva, que és el fet d’adquirir una nova cultura, i adquirir una nova llengua, en aquest cas el català i el castellà, som mig mallorquins mig sahrauís. I té una part negativa, que és abandonar on has nascut, el teu poble i allunyar-te de la teva família, i no els tornaràs a veure en un parell d’anys. Abans hi anàvem els estius, ara que treballam ja no podem anar-hi tan sovint».

• Ja ens heu contat a nivell personal quina és la vostra situació. Ara, quin tipus de connexió existeix entre Mallorca i el Sàhara Occidental? Coneixem prou bé la realitat d’allà? Ens arriba informació i els arriba informació d’aquí de forma adequada?

Nafi: «El coneixement que té la societat civil mallorquina és bastant gran, i això es reflexa en la quantitat d’entitats i persones compromeses amb la lluta sahrauí, com Escola en Pau, Solidaritat amb el poble sahrauí… I nosaltres que sempre hem estat implicats en tots el moviments socials de Mallorca hem trobat moltíssima gent que ens ha donat suport durant aquest 30 anys. Una postura molt distinta de la que té el Govern espanyol amb nosaltres».

• El conflicte sahrauí, per dir-li d’alguna forma, té una darrera data important que va ser la del darrer dia 13 de novembre, quan l’exèrcit marroquí envaeix Guerguerat, es romp l’alto al foc i esdevé una situació de guerra.

Nafi: «Bé, el conflicte és intermitent per als mitjans de comunicació, però no és una situació nova, ja que el poble sahrauí sempre ha estat en una lluita incansable per la seva llibertat, sempre ha estat sofrint violacions dels drets humans, rebent atacs constants en tots els sentits i, al mateix temps, resistint i aguantant de forma pacífica».

Dehba: «També ha estat un fet molt important la postura del pacifisme, que sempre hem estat resistint de forma pacífica, des de fa dècades. Una lluita que és el dia a dia, havent de recòrrer a les ajudes humanitàries d’Europa i ajudes internacionals per a poder sobreviure, tot i tenir un país molt ric. I no és just que ara surti als mitjans que ara el Sàhara està en lluita. Fa 45 anys que lluitam pel reconeixement».

• Aprofundim en la història de la lluita del poble sahrauí. Una història plena d’enganys i traïció, no?

Nafi: «Sí, traïció perquè l’Estat espanyol no és capaç ni tan sols de reconèixer la seva responsabilitat sobre el conflicte i sobre el territori. Hi ha, de fet, uns documents del Marlaska on hi diu que l’Estat espanyol ha de reconèixer la seva responsabilitat sobre el territori no autònom del Sàhara Occidental perquè és la potència administradora. I ara mateix com l’Estat espanyol ens utilitza com a moneda de canvi en temes com els de la immigració, tema amb el qual no hi tenim res a veure. En el tema sahrauí, persones que sempre ens han donat suport, quan han arribat a un estatus de poder s'han oblidat de la causa sahrauí. I quan diuen que el poder canvia les persones, jo pens que quan algú agafa poder és quan vertaderament pot mostrar quins són els seus vertaders interessos. Quan algú té poder mostra qui és».

Dehba: «Els polítics, tots, de tots els colors, han visitat els campaments, ens donen la raó, es reuneixen amb nosaltres i molts participen de programes i campanyes adreçades a donar suport a la causa del poble sahrauí. Però en agafar un lloc de poder ens donen l’esquena».

Nafi: «A nosaltres ens agrada molt la lluita de baix cap a dalt, i la lluita de la societat illenca ens ha estat, i és, molt útil per a donar-nos veu i difondre el missatge de la gent que ha estat maltractada durant tant de temps. Jo deman, des d’aquí, que les entitats, associacions de veïns, ajuntaments i institucions illenques, entre d’altres, facin peticions i enviïn cartes a l’ONU, al Govern espanyol, a Europa, amb peticions d’implicació perquè es realitzin investigacions i s’actuï el més aviat possible».

• Existeix també un acord de l’ONU on s’acorda la creació d’una comissió de seguiment per a fer un referèndum al Sàhara Occident, des de fa 29 anys, amb un pressupost adjudicat m’imagin, i que cert governs impedeixen i obliguen a ajornar. L’exercici d’un referèndum que, tanmateix, està aprovat per l’ONU.

Nafi: «Sí d’això se’n diu la MINURSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental), de 1991, quan a nosaltres se’ns va prometre un referèndum, i per això vàrem aturar la lluita armada. Hem esperat 30 anys i ens hem cansat de veure les nostres famílies maltractades, de menjar llenties i arròs d’ajuda humanitària, farts d’haver de beure aigua salada, de veure que les nostres vides passen i res canvia. Per altra banda, també hi ha la gent que ens diu que tenguem paciència, que no anem a la guerra, que la guerra no és el camí. I el que vertaderament ens demanen és que mantenim aquest estat de pobresa, de misèria i manca de sobirania. I no, els joves hem d’anar cap endavant, no ens podem permetre tornar enrere».

Dehba: «Així és, el Marroc ens volia oferir un estat autonòmic baix el seu règim dictatorial i això el Polsario no ho pot permetre. No volem ser marroquís, no volem tenir un rei que ens digui què hem de fer. Volem un referèndum per a ser independents, decidir els sahrauís què volem que sigui el Sàhara Occidental, i no participar d’una votació marroquí on el govern marroquí dugui els seus ciutadans disfressats de sahrauís a votar i decidir, novament, sobre què ha de ser el nostre poble. En aquests anys s’ha produït una colonitzacó del territori per part del govern marroquí, sovint emprant ciutadans i utilitzant-los per a colonitzar el territori del Sàhara Occidental».

Nafi: «Això ho han fet tots els països del món, el Marroc, Argèlia, Espanya… el que preocupa no és que en aquella terra hi visqui gent, sinó quin és el govern que ho controla, qui hi té el poder. Això del Guerguerat ha estat el darrer acte del pacifisme del Sàhara Occidental, amb una gran mobilització pacífica. La qual va obtenir una forta resposta militar per part del Marroc, amb la mobilització de militars i vehicles pesats a la zona. Ja no és una qüestió de drets, és una qüestió d’existència. Ara la qüestió és, només, decidir de quina forma esdevendrà la independència del poble sahrauí».

Dehba: «Si haguéssim continuat per la via pacífica, l'ONU hauria actuat com ja va actuar el 2016. Hauria presentat un informe, com el del 2016, on hi demanaven que s’havia de prendre una decisió urgent. I tampoc no s’hi va fer res. El pacifisme, la nostra postura durant dècades, s’acaba en el moment que el nostre silenci i pacifisme s’apropa més a la crueltat per part de les institucions que no pas a la manca de paraula o llibertat, a les quals ja hi semblam estar acostumats. És desesperant i lamentable que la gent i tot un poble tengui com a única esperança la guerra. Però encara més lamentabe és pensar en haver de seguir uns altres 40 anys intentant sobreviure al desert».